Ara que ha marxat ja ho podem dir: hem tractat el papa Lleó XIV com tota una autoritat mundial amb ascendència sobre els esperits i les accions de milions de persones i resulta que ahir, el mateix dia que ell predicava acolliment a les Canàries, a la Unió Europea entrava en vigor la involucionista reforma migratòria que permetrà reubicar els desplaçats a tant la peça. Ja veieu el cas que li fan, al pontífex.

Al Vell Continent hi ha altres prioritats que no són els missals papals. Per exemple, això que cínicament han batejat com el “pacte sobre migració i asil” i amb el qual esperen enfortir les fronteres exteriors. La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat –CEAR– ja s’ha afanyat a rebutjar – ho perquè troba que el pacte “té un enfocament restrictiu dels drets i aborda les migracions des de la seguretat, quan la realitat quotidiana recull molts més aspectes que l’estricte control fronterer”. Efectivament, la realitat quotidiana farà que si teniu paletes el manobre sigui marroquí, que en baixar la selectiva l’escombriaire que se l’endurà hagi nascut al Senegal o que si passeu pel súper la noia de la caixa sigui d’origen colombià. I tots aquests han de quedar fora de la prioritat nacional pregonada per Vox i per la seva rèplica independentista Aliança Catalana?

I en què es traduirà el pacte, obligatòriament en vigor des d’ahir? Doncs en controls fronterers estrictes i homologats a tot el territori europeu, expulsions immediates i una mena de solidaritat a la carta per als països amb més pressió com l’Estat espanyol, Itàlia, Grècia i Xipre, que podran reubicar immigrants a altres estats. Els més reticents, però, podran estalviar – se l’acollida si paguen una indemnització. Tal com dèiem, immigrants a tant la peça, vaja. A més s’estableix un reglament de crisi per a circumstàncies de força major que permetrà endarrerir els asils en situacions que impliquin arribades massives. Sense oblidar, és clar, la cirera més amarga: els centres de deportació fora de la Unió Europea que finalment la Comissió ha adoptat per a tot el seu conjunt. Recorden el temps en què el Tribunal Europeu de Drets Humans tombava el pla del primer ministre britànic –aleshores Boris Johnson– per repatriar immigrants en avió fins a Ruanda a canvi de diners? Recorden quan el primer acte oficial de Pedro Sánchez com a president del govern va consistir en una visita al vaixell Open Arms? O quan no fa pas tant tots ens vam dur les mans al cap veient els camps de concentració subcontractats per la presidenta italiana a Albània amb l’objectiu d’expulsar gent sense gaire miraments legals? Ahir a la tarda, després d’acomiadar el papa social que embarcava a l’avió que l’havia de retornar a Roma, al rei espanyol se li veia cara de satisfacció. I, justament quan tot indicava que la prova s’havia superat sense cap ensurt notable ni cap ridícul excessiu –a banda de l’espot carnavalesc del musical d’Antonio Banderas o l’escenificació dels gols radiofònics–, va arribar el gir de guió. Cap cantaire amb ànim de boicot, cap víctima d’abusos sexuals reclamant atenció… Iberia havia fet pana i el papa tornava a baixar. Estàvem veient Las sandalias del pescador i de sobte es va convertir en una d’Aterriza como puedas. Només hi faltava el paracaigudista de la bandera estavellat contra el fanal.