L’home circula tranquil·lament amb la seva bicicleta. Avança sobre un asfalt que ja fa una bona estona que no crema. És de nit, el sol suma dues o tres hores amagat, i a aquelles hores la majoria de persones s’han retirat a descansar. No hi passa ni un sol cotxe, per aquella via, en aquell precís moment. L’home potser ve de treballar, potser aprofita la nit per exercitar el cos. Ves a saber. Quan passa just per sota la finestra de casa, es creua amb una parella de policies locals. L’aturen. Li pregunten d’on ve i cap a on es dirigeix. L’home de la bicicleta explica que ha acabat la seva jornada i que va cap a casa. A simple vista, no ha comès cap delicte. És un senyor de mitjana edat que pedaleja i que passaria completament desapercebut si no fos perquè els agents li donen l’ordre d’aturar – se i perquè el silenci és tan sepulcral que és impossible no sentir aquella conversa des de les finestres més pròximes. No hi ha semàfors, així que no se l’ha pogut saltar en vermell. No hi ha cap senyal d’estop a la vista, així que no el poden castigar per haver comès una infracció. Potser avançava en direcció contrària, però hi ha dos carrers paral·lels i molt pròxims que van de mar a muntanya i que podia haver agafat si el que volia era desplaçar – se cap a l’oest de la ciutat. Per què l’aturen, doncs? Podem imaginar unes quantes raons però n’hi ha una que fa pinta de ser la resposta correcta: l’home és estranger i la roba folgada i la pell morena el delaten. Passen una bona estona sota la finestra de casa. L’agent s’hi dirigeix en anglès mentre el company contacta amb la comissaria. Uns minuts després, reben la informació sol·licitada: tot està en ordre i no consta que l’home tingui comptes pendents amb la justícia. Si fos blanc i rosset, hauria passat desapercebut. Però no ho és. I després vindran a explicar – nos que no hi ha biaix racista en les identificacions.