Estic escrivint un llibre sobre Nietzsche. “Però si ja n’hi ha molts!”, em replica una col·lega. “Sí, però aquest serà des del meu punt de vista”, li aclareixo. “Home, no serà el del veí!”, respon ella. Perquè jo havia dit una obvietat. Com fem tantes vegades, sense adonar – nos – en.

El llenguatge és molt difícil de manejar bé. Vaig al gra: l’expressió prioritat nacional, ara en boca de l’extrema dreta espanyola, és una altra obvietat? Pensa aplicar – la en els serveis públics davant la immigració. Però, a primera vista, això és obvi: hi ha alguna cosa en la política d’una nació que no sigui de prioritat nacional? No pot ser de prioritat estrangera! Fins i tot el cosmopolita o l’internacionalista més conspicu ha d’admetre lògicament que ser això al seu país, a la seva nació, és també, per descomptat, una prioritat na­cional.

La cosa és, doncs, tan òbvia, que fa pensar en el que hi pot haver darrere l’expressió prioritat nacional. En política cap paraula no diu exactament el que diu. De la mateixa manera que les promeses, com deia un polític de la transició, estan per a qui se les cregui, les paraules, en general, són per a qui se les cregui.

El que pot dir prioritat nacional seria “prioritat dels nacionals”. És a dir, dels que no són estrangers ni immigrants. Si en un país es parla dels que són nacionals i dels qui no ho són, es fa més que constatar una realitat civil i legal: s’obre una fractura política i moral entre ells i nosaltres, entre els de fora i els d’aquí. Si aquesta divisòria mental arrela en la societat, els no nacionals seran discriminats. Per començar, en els drets civils –asil, regularització, residència, nacionalitat–, en els drets laborals i en l’accés a serveis essencials com l’habitatge, la salut i l’educació. A Europa el racisme d’Estat és a la cantonada. Les paraules, en política, poden venir amb cel·lofana i llacets, però poc o molt vindran carregades pel diable.

Tant de bo no arribi el dia en què s’acabi parlant també d’un imperatiu nacional. Ni aquell en què es tornin a fer servir les sigles G.M.N. El Gloriós Moviment Nacional, que una multitud simplement desconeix i alguns caps de pólvora i serradures admiren, a la ­vista, generada per intel·ligència artificial, d’herois i heroïnes d’uniforme blasonat amb fletxes. L’adjectiu nacional: millor ajustar – lo a temps i forma. Per si se n’abusa, no expulsar una altra vegada centenars de milers de mo­riscos.