El 18 de maig, Katrin Bennhold dedicava la seva crònica diària a The New York Times a comentar la victòria del partit xenòfob antiimmigració Reform UK en les eleccions locals d’Anglaterra i la derrota inapel·lable del Partit Laborista que havia guanyat les eleccions generals del 2024 (“When Nationalism Beats Nationalism”). En canvi, a les eleccions als Parlaments de Gal·les i Escòcia s’imposaven els independentistes del Plaid Cymru (35,41% dels vots) i l’Scottish National Party (SNP, 38,2%), mentre els laboristes quedaven, respectivament, en tercer i segon lloc. La conclusió era que “un nacionalisme progressista i pluralista es va imposar a les urnes a Escòcia i Gal·les” i era un fet generalitzable, és a dir, la confrontació entre un nacionalisme ètnic, de dretes, definit pel marc estatal dominant (Regne Unit, EUA, Índia, França, Alemanya, Espanya…), excloent i en clar ascens en les democràcies occidentals, enfront d’un nacionalisme cívic, progressista, obert a l’acollida i la regularització d’immigrants que s’identifica amb una identitat projecte, associada al dret d’autodeterminació, amb una història, una cultura i, sovint, una llengua que forneixen un llegat comú de futur, progressista i democràtic, compartit pels que ja hi eren i els nouvinguts.

En darrera instància, d’una banda, hi ha un fet que no es pot obviar: el dret a decidir és la clau de volta de la democràcia, ja que és l’expressió de la lliure voluntat d’elecció dels ciutadans i, en conseqüència, tots aquells moviments que es reivindiquen d’esquerres o progressistes per principi democràtic haurien de defensar el dret a decidir de les nacions oprimides. D’altra banda, observem que en un món global i interdependent dominat per poders forts (estats i poders supranacionals com les grans tecnològiques), que no accepten normes ni el dret internacional, s’està produint un fenomen divergent i antagònic: els nacionalismes d’estat deriven cap a posicions ètniques i d’extrema dreta, tancades i excloents, mentre revifen com identitats projecte, de futur, d’inclusió i d’autodefensa dels ciutadans les nacions minoritzades ja sigui al Quebec, a Escòcia, a Catalunya, a Euskadi o a Gal·les. Certament, no sempre és així i trobem moviments independentistes de dretes i xenòfobs i esquerres estatals comprensibles amb els fets nacionals “perifèrics” tot i no figurar el dret a decidir entre les seves prioritats.

El 2013, Christopher K. Connolly (fiscal adjunt de l’Oficina del Fiscal dels EUA per al Districte Sud de Nova York, 2010 – 2025) publicava un extens informe titulat Independence in Europe: Secession, Sovereignty, and the European Union, on analitzava els casos d’Escòcia, Catalunya i Flandes i les seves conseqüències en el marc de la UE. En el cas català (també per Escòcia i Gal·les) feia un breu recorregut històric des de la baixa edat mitjana fins a la “declaració de sobirania” del Parlament del 23 de gener del 2013 i la intenció de celebrar un referèndum, pretensió a la qual s’oposava el govern espanyol, que, a diferència del britànic, combatia qualsevol intent secessionista. Escòcia va fer el referèndum el setembre del 2014. Recordava que els tres processos presentaven similituds amb el Quebec, aj que eren processos d’autodeterminació interns i, encara que el dret internacional no preveia el dret unilateral a la separació ja que defensa la sobirania i la integritat territorial dels estats, creia que en el context de la UE era difícil no donar resposta al clam per l’autodeterminació i venia a concloure que els moviments nacionalistes d’Escòcia i Catalunya, que es basen en la geografia, les institucions i la societat civil, més que no pas en conceptes excloents com la identitat ètnica, i es caracteritzen pel seu caràcter cívic i inclusiu, trobarien un encaix a través d’un acord dins de les institucions de la UE que, en un futur, podria donar lloc a una “independència a l’europea”.

No sé si l’anàlisi de Bennhold o la predicció de Connolly mostren el futur, però, per si de cas, el supremacisme espanyol del PP i Vox ja està imposant l’exclusió dels immigrants (i, potser, més endavant, d’altres col·lectius i dels moviments independentistes) a través del principi de “prioritat nacional”. Potser encara els ha alarmat més un fet que en el passat hauria estat un signe de mal averany: en el moment culminant del dia de les Forces Armades espanyoles, que enguany se celebrava a Vigo, quan tenia lloc la hissada de la bandera i sonava l’himne nacional, l’estendard va anar a terra davant del desconcert i la consternació dels assistents, inclòs un estupefacte Felipe VI.