La victòria d’Abelardo de la Espriella en la primera volta de les presidencials colombianes ha estat presentada per bona part de la premsa com una sorpresa. El terme permet explicar un resultat incòmode com si fos una anomalia. La veritat, però, és que el triomf del candidat ultradretà és la conseqüència lògica de la història política, social i econòmica del país.

Colòmbia ha estat tradicionalment una de les societats més conservadores d’Amèrica Llatina. També una de les més desiguals. Durant dècades, una petita elit econòmica ha monopolitzat el poder mentre que milions de ciutadans han quedat atrapats en una estructura social gairebé immòbil. En aquest context, la religió i la por continuen exercint una influència determinant com a mecanismes de control cultural i moral, que reforcen una visió del món basada en l’autoritat, l’ordre i la resignació.

La cultura política colombiana s’ha construït sobre una contradicció profunda. D’una banda, una desigualtat extrema. De l’altra, la persistència d’un fals discurs, esbombat pels que gaudeixen de privilegi, que atribueix l’èxit exclusivament a l’esforç individual. Això ha generat una societat en què una part significativa de la població admira els privilegiats, justifica els abusos del poder i somia ascendir socialment encara que sigui reproduint les mateixes dinàmiques que l’oprimeixen.

A tot això, l’esquerra ni tan sols ha estat mai una opció real de govern. L’estigma de la lluita armada i l’associació permanent amb les guerrilles han impedit qualsevol alternativa electoral sòlida. Fins a la fi de les FARC, els colombians escollien entre diverses versions d’una mateixa dreta consolidada després de les reformes neoliberals dels noranta. L’arribada d’Álvaro Uribe al poder el 2002 va reforçar encara més aquest model mitjançant un discurs basat en la seguretat, la confrontació i la desconfiança cap a qualsevol proposta de transformació social. La victòria de Gustavo Petro, ara fa quatre anys i ja sense les FARC, va semblar anunciar un canvi d’època. Tanmateix, l’esquerra colombiana ha descobert en el seu govern que les institucions de l’estat, els poders econòmics i els múltiples mecanismes de contrapès limiten –i blinden– qualsevol intent de reforma estructural.

La frustració resultant ha estat el combustible perfecte per a l’ascens d’un nou populisme. No perquè Petro hagi transformat el país, sinó perquè no ho ha pogut fer. I quan les promeses de canvi fracassen, apareixen els mercaders de la ràbia. De la Espriella ha entès millor que ningú aquest moment històric. Com Trump, Milei o Bukele, ha construït el seu lideratge sobre les emocions abans que sobre els arguments. Ha substituït el debat per l’espectacle, la complexitat per l’eslògan i la política per una successió de vídeos curts adaptats a les xarxes socials.

A Colòmbia el populisme d’extrema dreta no busca només frenar l’esquerra, sinó que acaba d’enviar a la paperera de la història un quart de segle d’uribisme. El vell establishment conservador ha estat engolit per una extrema dreta més agressiva, més emocional i més disposada a erosionar els consensos democràtics.

La història demostra que l’extrema dreta no ha resolt cap dels grans desafiaments que promet combatre. Però també demostra que, quan una societat perd la fe en la política, acaba dipositant les seves esperances en aquells que millor saben explotar la por, la frustració i el ressentiment. I a Colòmbia, com arreu, som al cap del carrer.