Tal dia com avui del 1932 va morir a Barcelona Manuel Ainaud i Sánchez (Barcelona, 17 – IV – 1885). Fill d’immigrants, de pare occità i mare andalusa, és un paradigma d’arrelament al país i de lliurament incansable a la seva cultura en l’expressió més àmplia de la paraula. L’abril passat es va commemorar el 140è aniversari del naixement d’una personalitat clau en el món de la nostra Pedagogia i en la política escolar de la ciutat de Barcelona.

No va cursar una escolaritat primària regular. El seu germà Joan fou qui l’ajudà a complementar els aprenentatges bàsics de lectoescriptura i de les quatre regles aritmètiques. És a l’Ateneu Obrer de Barcelona on cursa alguna classe nocturna, comença a estudiar dibuix, a llegir llibres a la biblioteca i a lluitar de manera autodidàctica per fer – se una bona base cultural. Anys després es fa un nom entre la ciutadania capitanejant el moviment artístic Els Negres, seguidors del pintor Isidre Nonell, amb temàtiques urbanes populars fetes al carbó; a vegades agafant trossos que queien de les sàrries als burots de les entrades a la ciutat.

A nivell docent va exercir de professor de dibuix a l’Escola Horaciana de Pau Vila i Dinarès, més tard al Col·legi Mont d’Or, de Joan Palau i Vera, i quan el centre es traslladà a Terrassa, passà a dirigir el Nou Mont d’Or. L’entrada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular li comportà trobar el lloc de gestor i activista social, organitzant xerrades i campanyes per l’escola bonica estèticament, digna pedagògicament i pública socialment parlant. Amb la campanya Pro escoles noves obreres portà a terme importants manifestacions ciutadanes que donaren prompte el seu fruit.

Abans de la seva incorporació com a director de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1917 (un any després de crear – se la comissió), va viatjar per ciutats d’Itàlia, França, Suïssa i Bèlgica per conèixer experiències d’Escola Nova, visitant tot tipus de centres educatius, amb procediments escolars diversos. Aquest fet li comportà esdevenir eclèctic respecte a no lligar – se a cap metodologia en concret –com la seva amiga Rosa Sensat, per exemple – , agafant el més important de cadascuna d’elles.

Des de la direcció de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura va saber rodejar – se d’excel·lents col·laboradors, com l’arquitecte Josep Goday i Casals, el metge higienista Enric Mias i Codina, el poeta Bonaventura Gassol i Rovira, el pedagog Artur Martorell i Bisbal… entre d’altres, per tal de dignificar l’educació dels mestres i dels escolars: aularis grans, ben ventilats; mobiliari adequat; millorant prestacions bàsiques com els menjadors escolars, els patis per a esbarjos, les sales d’usos múltiples, el servei de consergeria, etc.

El pare del Patronat Escolar de Barcelona (1922) ha esdevingut la peça tècnica més important que ha tingut la ciutat a favor de l’escolarització d’infants en una època en què les escoles públiques eren llocs mancats de condicions higièniques, amb locals rònecs, foscos, sense ventilació…, nodrides d’infants pretuberculosos. És un goig passejar per la ciutat i contemplar veritables Palaus d’Infants com les actuals escoles (inicialment anomenats Grups Escolars) Pere Vila, Milà i Fontanals, Ramon Llull, Lluís Vives, Àngel Baixeras…

El Patronat Escolar era un organisme mixt entre l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri d’Instrucció Pública. Els mestres havien de pertànyer a l’escalafó estatal i hi accedien per concurs públic, on l’Ajuntament els pagava el doble de sou. Va vetllar tant pel professorat, organitzant cursets i activitats de formació permanent, com pels alumnes, mirant de preparar – los festes, concerts, sessions de teatre, cinema, etc., i dotant els Grups Escolars del material escolar necessari (llapis, llibretes, estris de laboratori, de treballs manuals…) per cursar una educació infantil i primària de primer ordre, de franc per a les famílies. A més d’assumir les despeses generals d’escola, encarregant – se de la neteja i el manteniment dels edificis.

Per donar idea de la importància del cos docent que hi va prendre part, enumerar, entre una llarga llista, alguns directors –escollits per Manuel Ainaud, sense concurs públic– que van comandar amb empatia els Grups Escolars: Maria Baldó, G.E. La Farigola; Josep Barceló, G.E. Lluís Vives; Lluís Alabart, G.E. Collaso i Gil; Sebastià Pla i Cargol, G.E. del Carrer de Casp; Josep Coll, G.E. del Carrer de Rosselló; Rosa Sensat, G.E. Milà i Fontanals; Federico Doreste i Anna Rubiés, G.E. Ramon Llull; Dolors Batlle i Pere Blasi, G.E. Lluís Vives; Marià Rexach, G.E. Baixeras; Martí Serra, G.E. de Sarrià; Maria Batlle, G.E. Dolors Monserdà; Ignasi Galí, G.E. del Carrer de Diputació; Josep Casanovas, G.E. del Carrer de Rosselló; Hilari Gràcia, G.E. Baldiri Reixac; Concepción Sainz – Amor, G.E. Ramon de Penyafort; Llorenç Cabós, G.E. Ramon de Penyafort; Pau Romeva, G.E. Les Corts; Joan Delclós i Dols, G.E. H. Giner de los Ríos; Llorenç Jou, G.E. Bonaventura Carles Aribau…

Va ser el creador, a més dels Grups Escolars, d’escoles a l’aire lliure tan importants com l’Escola del Mar de la Barceloneta, amb Pere Vergés i Farrés al capdavant, de l’Escola Parc del Guinardó, amb Dolors Palau i Roura com a directora, i l’Escola Ignasi Iglésias a Sant Andreu del Palomar, sota la batuta d’Enric Gibert i Camins, seguint els passos de la reeixida Escola de Bosc de Montjuïc, inaugurada el 1914, amb Rosa Sensat i Vilà com a directora de la secció de nenes i d’Antolí Monroy i Paz de la de nens.

Una altra institució complementària i de gran rellevància que va dissenyar foren les Colònies Escolars administrades per l’Ajuntament, en oposició a les colònies de vacances per contracte vigents, iniciades pel regidor Hermenegild Giner de los Ríos el 1906. Colònies com les de Vilamar, a Calafell, i les de Turissa, a Tossa de Mar, és on es concentren els assajos més reeixits de prolongació de l’escola primària amb un enfocament actiu, basat en centres d’interès, contacte dels escolars amb la natura, en interactuar amb l’entorn social, i amb una dedicació plena i empàtica del mestre.

La política pedagògica de la Comissió de Cultura romania a mercè de les propostes i projectes que elaborava la seva assessoria tècnica. En Joaquim Ventalló, que conegué de prop Manuel Ainaud i va haver de relacionar – s’hi com a tinent d’alcalde del primer Ajuntament republicà, és prou sincer quan afirma que Ainaud portava la batuta en l’àmbit escolar i de cultura, i que els polítics estaven supeditats al seu criteri tècnic. Són unes paraules que va escriure a la nadala de la Fundació Jaume I en ocasió de la commemoració del centenari del seu naixement: “Manuel Ainaud, com que era ell el que en sabia més, era el que ens honorava a nosaltres, portant – ho tot. Cap regidor volia fer el savi, sense saber res de res, com hem vist desgraciadament que passa. Ainaud era el que en sabia per tots, i més que tots.” Un exemple de sinceritat i humilitat.

Mercès a la pedagoga i política Marta Mata i Garriga, aprofitant els Jocs Olímpics del 1992, des de la seva Regidoria d’Educació i Cultura va aconseguir posar el nom de Manuel Ainaud al nomenclàtor de la ciutat, a una plaça del barri de Sant Martí de Provençals, al costat de carrers entranyables com el dedicat a Àngels Garriga i Martín (mare de la Marta), a Fèlix Martí i Alpera i a Pere Vergés. Encara es trobaria a faltar una escultura o un bust a la persona que es va lliurar en cos i ànima a dignificar la vida dels més necessitats de cultura i d’higienisme; un bon lloc podria ser on hi havia l’estàtua dedicada al negrer Antonio López, no gaire lluny de l’Escola Àngel Baixeras.

Per saber – ne més, es pot consultar a les biblioteques dues biografies imprescindibles, a part d’altres títols generalistes: Manuel Ainaud (1885 – 1932) (1989), de Maria Pàrraga i Escolà, amb escrit preliminar de Joaquim Ventalló i Vergés, i Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l’Ajuntament de Barcelona (1995), fruit de la tesi doctoral, amb pròlegs de Marta Mata i Garriga, com a regidora d’Educació, i del seu fill Josep Maria Ainaud i de Lasarte, regidor també de l’Ajuntament de Barcelona.