Quan diem “primer els de casa”, ¿volem dir els que han nascut a casa o els que tenim a casa? En l’àpat de diumenge, només donem menjar als nascuts en el si de la família o també hi convidem la cuidadora dels pares, nascuda al Perú, o l’amic del fill que està d’Erasmus? A ells els deixem sense postres si hem fet curt amb el pastís i només el repartim entre la família estricta? Això vindria a ser el que plantegen alguns en vista de la impossibilitat de garantir els drets socials per a tothom. I el cas és que podem decidir deixar – los sense postres, però això no impedirà que els tinguem a casa, asseguts a la mateixa taula. I, per cert, a l’hora de les postres i de la sobretaula, com més siguem més riurem. Una idea que es podria traduir, amb optimisme nacional, així: com més siguem, més possibles catalanoparlants tindrem (i no ens en sobren). Ho dic perquè tenim mestres fent un esforç ingent i poc reconegut per integrar l’alumnat nouvingut i no els ajudarem gaire si apostem per la segregació de les seves famílies.

Segons el principi de prioritat nacional que volen imposar els de la ultradreta allà on són decisius per governar, primer de tot han de comptar els espanyols. Això que com a eslògan electoral pot ser molt efectiu, especialment entre els més vulnerables del terreny, a banda que no se cenyeix a la llei, té les seves dificultats d’aplicació. Primer haurien de definir què és ser espanyol i s’han fet una mica d’embolic en el plantejament inicial. Un dels líders del partit d’Abascal va assegurar que és espanyol aquell que té el pare i la mare espanyols. Després van recordar que entre les seves files hi ha cognoms com De Meer, Vaz de Conceição o Ndongo, i van veure que s’estaven posant en un fangar. El candidat a Andalusia ha exigit que si els del PP volen el seu suport hauran d’assumir l’eslògan de “primer els andalusos”. De seguida he pensat: què passaria si féssim el mateix, els catalans? Si excloguéssim del sistema de salut o d’educació tots aquells que al seu dia van venir d’Andalusia, d’Extremadura o de Galícia. Que, tot sigui dit, han estat molts i han contribuït al país com ningú. Què fem, els desatenem o els posem els últims de la llista d’espera per operar – se el maluc si no acrediten vuit cognoms catalans? Qui ho decidirà? En farem responsables els funcionaris? Els obligarem a discriminar? Hi haurà serveis de segona i serveis prèmium?

Amb això dels cognoms, la puresa de sang i l’arrelament, tot és molt subjectiu. Per no prendre – hi mal, podríem arribar a una conclusió pactada: que sigui català qui ho vulgui ser. I això implica gaudir dels drets que comporta i complir amb les obligacions que suposa: pagar impostos i respectar la llengua i la cultura del país sense renunciar a la pròpia. Res a veure amb l’origen, la renda o el color de la pell.

Alguns polítics contraposen
l’humanisme cristià a la barbàrie musulmana. Fins i tot gosen fer broma en seu parlamentària amb allò del “boti, boti…” o menystenen una diputada que exerceix la representació política d’una part dels catalans pel fet de portar el “parrac” al cap. Tanmateix, on és la caritat cristiana en la proposta de la prioritat nacional? Què té d’humanisme desplegar polítiques socials pressuposant que unes persones tenen més dignitat que d’altres per raó d’origen? És lògic que entre tots debatem i teoritzem sobre l’establiment de restriccions a l’entrada d’estrangers per preservar el sistema cultural i de benestar (els pobres, perquè necessiten ajuts; els massa rics, perquè distorsionen el mercat). Però, un cop aquí i regularitzats, tots hauríem de tenir igualtat de drets i de deures. Si segreguem persones que ja estan vivint a Catalunya sense possibilitats d’incorporar – se a la prosperitat compartida (amb totes les seves mancances), ni possibilitats de millorar la vida dels seus fills, acabarem tenint un problema col·lectiu.

Formulo aquestes preguntes
sobre la prioritat nacional, que alguns qualificaran de bonistes, perquè hi ha algunes propostes polítiques que es mouen bé en el terreny de la desinformació, els eslògans polaritzadors i la inflamació de les baixes passions. Per això, estaria bé que concretin l’estratègia i expliquin exactament com la desplegaran. I, sobretot, que ens diguin si estan disposats a enterrar definitivament el principi del catalanisme democràtic que ens ha guiat durant molts anys de “Catalunya, un sol poble” i fer – nos viure en un sistema d’apartheid.