La dreta guanya a Andalusia però Vox torna a ser decisiu –com a Extremadura i Aragó– i podria formar part del nou govern si Juanma Moreno finalment compra als d’Abascal la racistada de la “prioridad nacional”. Davant aquest panorama, torna a sorgir la mateixa pregunta: com pot créixer un partit d’ultradreta, xenòfob i masclista gràcies a molts vots d’uns joves que se suposa que han d’estar més ben informats que mai? La resposta deu ser molt complexa, però ens pot donar pistes el treball d’investigació que ha fet la periodista alemanya Angelique Geray.

Entre el 2024 i el 2025 va estar infiltrada en grups neonazis per entendre, precisament, com es radicalitzaven els joves. Ara ha explicat la seva experiència en un llibre, Undercover unter Nazis, que encara no està traduït ni al català ni al castellà. Però, només llegint – ne algunes ressenyes i algunes entrevistes que ha concedit l’autora, ja t’adones de la importància de la investigació que ha dut a terme. Explica que la ultradreta ja no ataca només els estrangers, també les feministes i els col·lectius LGTBI. Quan diu “ataca” parla de manera literal. Un dels grups en els quals es va infiltrar, fent – se passar per infermera amargada amb el sistema, havia fins i tot projectat calar foc a un centre d’acollida de refugiats. Pintar esvàstiques, cremar bústies i promoure l’anomenat Dia X –quan diuen que es podrà sortir als carrers a matar migrants–, són algunes de les barbaritats de les quals va ser testimoni, i que va acabar denunciant. Parla de persones molt joves, sovint adolescents, que necessiten sentir – se reconegudes i formar part d’un grup. I d’estructures jeràrquiques, en les quals tothom vol pujar un esglaó i la manera de fer – ho és actuar amb violència i brutalitat. I el que fa més por, com diu, és que la societat tendeix a exculpar – los perquè precisament són joves i no se’ls prenen seriosament. El context, per pura lògica, no és el mateix a Alemanya que a l’Estat espanyol. Esperem que no sigui només una qüestió de temps i que no veiem –com va veure Geray– la facilitat amb què es pot passar de discursos d’odi a actes d’odi.