Les notícies que afirmen la racialització, el procés en què s’associen estereotips, s’emparen prejudicis i en conseqüència es discrimina i criminalitza l’alteritat, ocupen més espai i temps que les que rectifiquen aquest mal per a la societat. Aquesta realitat que afecta tots aquells que no s’assemblen a la normativitat blanca, encara no ha pogut ocupar el lloc que li pertoca en els recents debats sociopolítics i socioeconòmics. El fet que no ens costi imaginar – nos a qui ens referim en el context català quan parlen de l’alteritat ens ha de portar a repensar – nos la presència d’actors com els agents de policia que passejaran pels passadissos d’alguns centres escolars dins de les categories de les complexitats racials, físiques, socials, econòmiques i culturals. El pes de la força del sistema cau, una vegada més i de la manera més explícita, sobre els nostres joves.

La veritat és que volem anar catorze passos endavant sense tenir clar el primer. En les profunditats dels sectors socials, sovint per davant d’altres disciplines científiques en transformacions socials, però amb menys pes en els processos polítics, els/les actors/es d’aquest gremi han estat pressionats per abordar la perspectiva d’interseccionalitat sense haver deixat, de nou, l’espai, el temps i els recursos necessaris per parlar de descolonialitat i d’antiracisme. La narrativa de la interseccionalitat de la nostra brillant Kimberlé Crenshaw (1987) no és el punt o el focus de discussió, sinó que la perspectiva interseccional s’ha d’estendre més enllà del tercer sector per poder parlar de descolonialitat i antiracisme. El panorama actual s’explica pels bolets que es realitzen en certs sectors, sobretot públics, que de tant en tant parlen de racisme, mentre que en altres professionals públics existeix un buit profund de la literatura antiracista. I tant que la majoria d’aquests buits no són per desconeixement, sinó per resistències.  

El resultat d’aquesta doble realitat en els poders executius, governs i les administracions públiques dona com a resultat: polítiques públiques orientades a la descolonialitat i l’antiracisme, i d’altres orientades a la colonialitat i al racisme. Tot un repte per a governs progressistes, o almenys que es declaren actors portadors de transformacions socials, però que es troben en la dicotomia d’exercir per advocar pel canvi en institucions hereves d’un sistema colonial.

Si hi ha una certesa és que no podem reparar sense reconèixer. Aquest mes de març, en el marc de l’ONU, una potència mundial, un altra potència tecnològica i militar, i un país emergent que afronta desafiaments estructurals importants com l’alta inflació i la pobresa, havien votat en contra de la proposta de la República de Ghana sobre la declaració del tràfic transatlàntic d’esclaus com un dels crims més greus contra la humanitat. Les principals potències colonitzadores es van abstenir i la resta de països mortals van votar a favor de l’inici d’una reparació necessària per a la justícia global.

Quan es planteja un esdeveniment
com aquest, amb una forta divisió en posicions entre el nord i el sud globals vers els impactes històrics del sistema d’esclavatge i el colonialisme fins als nostres dies, cal apropar l’anàlisi exhaustiva a casa per entendre que la perspectiva interseccional exigeix reconèixer la responsabilitat històrica de cada país cap a qui va exercir les múltiples opressions sobre els territoris del sud global.  Més enllà de dedicar unes paraules de perdó, la responsabilitat històrica també és la correcció del llenguatge polític en nous acords que parteixin d’una igualtat i no pas d’un domini de condicions d’uns sobre altres. La reparació també serà econòmica, material i humana.

Així, quan se substitueixen professionals del món pedagògic i social per actors, que al cap i a la fi, representen agents policials, la reflexió està en el fet que calen recursos humans i econòmics per acompanyar tantes realitats com es presenten a les aules. Entre aquestes, les realitats dels/les fills/es de persones amb trajectòria migrant i que sociopolíticament i socioeconòmicament han arrossegat els impactes d’una desigualtat estructural marcada per la racialització cap al sud global. Quan la relació entre la racialització i l’agència de l’ordre, la llei i el dret, són les aturades pel perfil racial, els desnonaments al barri, vigilància, el control, la impotència, la por i la indignació, la presència d’aquests en el centre educatiu fa que aquest últim es converteixi un espai més de sospita i criminalització que s’ha imposat a l’aparença física que no respon a la normativitat blanca. Un escenari més on s’exerceix la colonialitat, el poder, el ser i el saber, a través de la materialització d’estereotips, com l’agressivitat, la criminalització que orienten l’anàlisi de realitats a la reafirmació de prejudicis negatius i, per tant, a reproducció de discriminacions racials. Malgrat els esforços, aquesta desigualtat accentuarà, encara més, l’experiència acadèmica de tants joves.

És resiliència o un silenci a punt de trencar – se? Les resistències es contagien i potser ens arriben més aviat del que esperem.