El papa Lleó XIV no vindrà a Catalunya de turisme. Tot i que passarà per la Sagrada Família –el principal objectiu del seu viatge en el centenari de Gaudí–, l’agenda preveu fins i tot una visita a un dels mòduls de la presó de Brians 1, una parada que assenyala prou bé quin és el tarannà del pontífex si el comparem per exemple amb Joan Pau II i Benet XVI, als quals no ens hauríem imaginat mai en una situació similar.

El programa oficial de la visita que tindrà lloc del 9 a l’11 de juny va ser publicada ahir de manera oficial pel Vaticà. S’han acabat, doncs, les especulacions sobre els indrets que visitarà. Haurà d’anar, això sí, de pressa i corrents i no hi haurà gaire lloc per a la improvisació, tot i que aquest és un país que necessitaria un grapat de miracles i moltes oracions del vicari de Jesucrist per sortir de les crisis en què estem ficats.

El component social escollit per Robert Francis Prevost enllaça amb la tradició històrica d’una bona part de l’Església del país que ha combatut la pobresa i la desigualtat sovint des de l’anonimat de molts dels seus representants. La visita del papa a la menuda parròquia de Sant Agustí del Raval, on es trobarà amb la comunitat agustina, orde al qual pertany, no és casual ni improvisada, tot i que el papa encara hauria donat un missatge més poderós si hagués triat l’església de la Mare de Déu de Montserrat de Badalona, que va voler acollir alguns dels migrants desallotjats per García Albiol.

Abans de beneir la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, en un acte de gran pompositat, el papa també es reunirà amb organitzacions de caritat i assistència, sovint massa deixades de la mà de déu, si se’m permet l’expressió. Probablement algunes organitzacions elitistes se sentiran excloses del programa, però el Vaticà ha calculat perfectament quina és la idiosincràsia de la majoria de creients del país.

A Brians, no serà el primer cop que Lleó XIV es trobarà amb presos. Ho va fer en la segona visita del seu pontificat a una presó a Guinea Equatorial. Aquesta visita té una gran força simbòlica perquè és als centres penitenciaris on solen conviure els ciutadans més desarrelats. La diversitat religiosa és de gran complexitat. L’extrema dreta nostrada segur que no pairà de bon grat la imatge del sant pare parlant amb delinqüents de totes les nacionalitats.

La visita a Catalunya tindrà altres punts calents: una pregària a la catedral de la Sant Creu i Santa Eulàlia, una vigília d’oració a l’Estadi Olímpic Lluís Companys i la visita al monestir de Montserrat –punt neuràlgic del catalanisme històric– per resar i dinar. Res a veure amb el xou que va muntar el 1982 el papa Wojtyla al Camp Nou, com si fos una gran estrella del pop. De fet, ho era.

Quan deixi Catalunya, Lleó XIV, convertit en els darrers temps en un dels grans adversaris de Donald Trump, no anirà tampoc a un lloc qualsevol. El destí triat, les Canàries, té un altre missatge que no agrada als que desitgen contenir una vegada per totes l’arribada de migrants a Europa. Tot i que la seva primera missió és l’evangèlica, Lleó XIV és un humanista amb el qual molts agnòstics es poden sentir còmodes o compartir valors universals, com ara el de no abandonar aquelles persones que fugen de la misèria o de la guerra. El combat contra els conflictes bèl·lics és una altra de les lluites compartides amb l’esquerra política menys catòlica. L’Estat espanyol, en aquest sentit, no és un país qualsevol. Com el mateix Prevost, de nacionalitat estatunidenca, Pedro Sánchez també s’ha enfrontat públicament a Trump per la guerra de l’Iran. Ambdós també mantenen una posició similar vers el genocidi d’Israel i les accions de Netanyahu al Líban.

No confiem, amb tot, que el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya aflori de cap manera, com va passar en la visita de la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, a Barcelona, quan va reclamar davant de Sánchez el dret a l’autodeterminació dels pobles, una bufetada que es va sentir fins a tot a Chiapas. És un tema que incomoda en gran manera el cardenal Omella. El mateix Lleó XIV també ha de visitar Madrid. Allà coincidirà amb un estil de catolicisme molt diferent al nostrat, el que representen Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez – Almeida.