La vida és prou complexa per tenir alhora gent que aspira a un bri de ficció per evadir – se, com els que ahir col·lapsaven Girona per un càsting de Disney, i els que, en canvi, voldrien sortir de la precarietat invisible per incorporar – se a la pura realitat, com els immigrants que fan altres cues per regularitzar – se. En l’inici de la segona setmana del procés d’inscripció dels estrangers atrapats en l’economia submergida que s’aferren contra rellotge a la corda salvavides llançada pel govern espanyol, han coincidit els dos titulars que fonien les dues aglomeracions humanes en el contrast d’aquesta estampa passatgera. Fins al juny els candidats a ser figurants artístics al voltant de la princesa Rapunzel no sabran si tindran premi o s’hauran quedat pel camí, i en unes setmanes la pressió de les cues humanes que ara se centra en els ajuntaments on s’expedeixen certificats de vulnerabilitat es traslladarà a altres dependències de l’administració de l’Estat on continuarà el procés de regularització extraordinari. Són dos càstings paral·lels, l’artístic i el de la supervivència, dues línies que en una societat sana i moderna haurien de tendir a convergir: oci i treball, esperances i dignitat.

De cua sembla que també en fan els aspirants a atemptar contra el president dels EUA, Donald Trump. De moment tres –que sapiguem– en només dos anys. I els forats de seguretat dels serveis secrets que amb prou feines els han frustrat comencen a fer pensar malament: o són uns incompetents o estan massa relaxats. Repassem, si no, els tres casos: el primer per part d’un tirador que va estar amb la seva repetidora tranquil·lament estirat damunt la teulada d’un edifici proper fins que va fer punteria contra l’orella trumpista. El segon, encarat al camp de golf on el magnat jugava despreocupadament a golf a la seva mansió de Mar – a – Lago. I aquest tercer, entrant a peu fins a la porta mateix del saló on es feia el sopar de corresponsals on hi havia, a més de Trump, diferents secretaris d’Estat. O sigui, hi ha més seguretat en qualsevol partit de beisbol que en aquest aquelarre del primer i el quart poder. Tot plegat no pot fer més tuf de nyap –o d’alguna cosa pitjor–, començant per l’agressor, que després de fer el més difícil va fracassar en el més fàcil. Seguint pels serveis secrets, que al marge d’evacuar incomprensiblement primer el vicepresident que no pas el number one, van estar a punt de desnucar més d’un periodista amb l’escampadissa de safates i cadires provocada mentre anaven evacuant vips. I nyap també el del mentalista que, durant els segons previs al tiroteig, estava entretenint la parella presidencial amb algun truc però va demostrar nul·la capacitat de predicció sobre el que veritablement acabaria passant.

No faltava cap mentalista, en canvi, per endevinar que l’Audiencia Nacional faria desplaçar l’expresident Jordi Pujol fins a Madrid per sotmetre’l a l’anàlisi forense i al repàs del tribunal per determinar si estava en condicions de declarar. I això que prèviament fins a quatre informes diferents certificaven la feblesa d’una persona de noranta – cinc anys per aguantar una declaració d’aquesta mena.

Diuen que ni tan sols amb edats tan avançades ni amb informes previs és habitual que els magistrats es desplacin a fer avaluacions d’aquesta mena en lloc de fer desplaçar ells la gent. Això també seria desitjable en una societat sana i moderna.