La derrota de Viktor Orbán a les eleccions hongareses ha estat una bona notícia per als europeistes i demòcrates d’arreu. Orbán, autoritari en cap i estrany líder de la nova extrema dreta europea, ja no serà el primer ministre d’Hongria i l’exlíder estudiantil anticomunista abandonarà el poder en poques setmanes. Molt segurament per sempre.

La cleptocràcia d’Orbán havia superat tots els límits. I feia anys que era conegut que els fons europeus eren canalitzats cap a les butxaques dels seus aliats mentre construïa una economia cada cop més concentrada en poques i amigues mans. La utilització de Pegasus contra els rivals polítics, la persecució judicial i fins i tot la utilització dels inspectors d’hisenda contra els partits de la oposició han estat algunes de les tècniques repressives que han caracteritzat el mandat de Viktor Orbán mentre s’asseia tranquil·lament en els escons del Partit Popular Europeu i amb la tolerància d’aquests. Només la seva radicalització final, expulsió de la Universitat Europea de Budapest, intent de prohibició inclòs del dia de l’orgull LGTBI, i la seva deriva pro – Kremlin i definitivament antieuropea després de la invasió russa d’Ucraïna, juntament amb la corrupció estructural, l’han fet caure.

Feia anys que l’esquerra europea havia convertit n’Orbán en el blanc dels seus atacs. Però no sembla que aquests el debilitessin massa i només un candidat de centredreta, Péter Magyar, ha pogut derrotar Orbán a les urnes. El fosc record del comunisme i del catastròfic govern de centreesquerra de Ferenc Gyurcsány, que va acabar dimitint envoltat de la mala gestió de la crisi de 2008 i la seva admissió gravada que havia mentit per a guanyar les eleccions de 2006, han fet de la societat hongaresa un indret on l’esquerra no gaudeix d’una excessiva popularitat. Qüestió a la que calia sumar un altre factor que al lector català no serà totalment desconegut.

Als anys setanta hi va haver dos processos d’obertura democràtica quasi en paral·lel. El portuguès, que va significar la caiguda de la dictadura feixista post – Salazar gràcies a la revolució dels clavells, i l’espanyol simbolitzat per la mort del dictador al llit i la transició pactada entre franquistes i opositors. El primer havia dut a la purga de centenars de jutges, policies, militars de la dictadura i la seva expulsió del cos de l’estat. La segona, com sabem molt bé, va comportar la continuïtat de tots els jutges, policies i militars espanyols que divendres van anar de cap de setmana com a franquistes i dilluns es van despertar com a demòcrates de tota la vida. El miracle espanyol. Un miracle que va esdevenir tòtem i un model d’interès fins i tot per a les dictadures comunistes de l’Europa Central i de l’Est. Com explicava aquest paper de Cambridge University Press , als anys vuitanta Felipe González va aconsellar els comunistes hongaresos sobre com mantenir el poder en les estructures de l’estat encara que el règim caigués. I pel que sembla li van fer prou cas, perpetuant als jutjats els magistrats d’origen comunista en un autèntic efecte mirall dels jutges franquistes que pervivien a l’Estat espanyol. El rebuig que aquest stablishment postcomunista va generar, es va convertir en terra adobada per a la contra – reforma d’Orbán, impulsada a partir de 2010.

L’esquerra hongaresa, doncs, no podia derrotar Viktor Orbán, i per això ha hagut de ser en última instància Péter Magyar, un ex – Fidesz proeuropeu i anti – rus, el qui ha liderat la oposició fins a la victòria. Una figura de centredreta en una plataforma política que ha anat basculant cap al centre arran del suport de totes les forces polítiques del centreesquerra que han prioritzat la derrota d’Orbán a la puresa ideològica. Una actitud unitària de la qual ja ens aniria bé prendre’n nota, als catalans.

La victòria d’un centre ampli contra l’extrema dreta no és un fet nou en la política europea dels darrers mesos. De fet, n’ha estat la tònica. Als Països Baixos, els grans guanyadors contra el populisme de Wilders van ser les forces del social – liberal, D66, i el centredreta democristià. A Eslovènia, el socioliberal Robert Golob va fer el mateix, tot i que per molt poc marge i probablement perdrà el govern per les sumes parlamentàries. A França, macronistes i centredreta han impedit que l’extrema dreta guanyés a moltes ciutats de l’hexàgon, i els socialistes han guanyat París però han perdut on han sumat amb Jean – Luc Mélenchon. I a Dinamarca ha guanyat la socialdemocràcia amb el discurs més centrista d’Europa. Hi ha un patró.

Tornant a Budapest, setze anys de tenir el poder en un país cada cop més autoritari i centralitzat havien consolidat la sensació que el domini d’Orbán era per sempre. Potser ell també ho creia i a l’inici de la covid fins i tot va considerar aprovar una llei que pogués suspendre les competències de qualsevol alcalde, en una espècie de 155 municipal. La fórmula, copiada del règim comunista de Janos Kádar (1957 – 1989) era senzilla: predictibilitat material i despolitització social. I per aquest motiu la decisió Brussel·les de bloquejar/congelar uns 18.000 milions d’euros en fons europeus per les violacions de l’estat de dret ha estat letal per a un Orbán que ja no ha pogut proveir com en anys anteriors, i les costures econòmiques també han petat. La pregunta és: per què la Unió Europea no va actuar abans?

La resposta és tan òbvia com silenciada per la majoria d’analistes: perquè era impossible per a la Comissió Europea actuar a fons contra Hongria mentre Espanya tenia presos polítics, exiliats i centenars de represaliats. Què hauria passat si ho haguessin fet? Doncs que Viktor Orbán hagués fet com Lavrov amb Borrell en aquella roda de premsa de 2021 i hagués acusat obertament Brussel·les de discriminació per protegir Espanya mentre era exigent amb Hongria (o Polònia). I hagués tingut raó en certa manera! El silenci europeu sobre la repressió espanyola ha tingut conseqüències pèssimes per a les oposicions democràtiques arreu, i ha tret capacitat a Brussel·les de defensar a fons els principis democràtics sense caure en contradicció flagrant.

A això cal sumar – hi una forta sensació (justificada) de discriminació de les elits europees envers els països de l’Europa Central, que sempre són tractats com de segona categoria dins la UE i que rarament tenen posicions de poder real. A més, és clar, del desconeixement premium que té la política i l’opinió pública europea de la història, la cultura i les llengües de l’Europa Central. Aprendre l’hongarès és molt específic si un no hi ha de viure, però ens hauríem de preguntar per què no hi ha cap polític europeu de l’oest que parli una llengua eslava. Sense entendre les conseqüències del tractat de Triannon (1920), que va dividir el territori hongarès a menys de la meitat, o de la derrota a Mohacs (1527), que va portar a la ocupació otomana d’Hongria durant quasi dos segles, és difícil entendre la mentalitat política d’uns ciutadans europeus que tenen els mateixos drets que la resta. Un viatge a Transilvània, on encara hi viuen centenars de milers d’hongaresos i veure les tombes dels reis hongaresos a la catedral d’Alba Iulia és una experiència recomanable per a qualsevol que es vulgui dedicar poc o molt a la política europea.

Hongria és un país europeu amb un bagatge i una història particulars, i per sort per al projecte europeu (i per a Ucraïna), les recents eleccions representen un viratge positiu. La creació d’una plataforma política que ha confrontat Orbán des del centredreta (i amb el suport del centreesquerra) ha estat decisiva i demostra un cop més que l’extrema dreta pateix si les forces centristes i europeistes s’organitzen bé. També que Donald Trump, que tal i com havia promès ha intentat interferir com mai en el resultat electoral, s’ha tornat kriptonita per als seus aliats i fans europeus amb el seu erràtic i perillós comportament. I és que l’extremisme es paga. Esperem que la victòria de Magyar i l’oposició hongaresa sigui un punt de partida per una major integració d’Hongria i l’Europa Central al projecte europeu, que Ucraïna pugui defensar – se fins assolir una pau justa i que els catalans prenguem nota que quan t’enfrontes amb un enemic superior, i vols guanyar, la unitat suma, i molt.

PS. No es parlava tant d’Hongria al nostre país des que Gabriel Ferreny i cinquanta – un companys catalans més van participar en la presa de Buda el juliol de 1686. Feia quasi dos segles que l’Imperi Otomà dominava el territori hongarès i una gran coalició austríaca de la qual van participar voluntaris catalans recuperava les muralles de l’actual capital, a la premsa barcelonina no es parlava de res més. Uns quants segles més tard, l’any 2000 el president Pujol visitava Budapest per a inaugurar una placa en el seu honor juntament amb el ministre de patrimoni hongarès Zoltan Rockembauer a la muralla de Buda.