Ja en plena precampanya per a les eleccions de l’1 de novembre, el conseller de Relacions Institucionals i candidat a la presidència de la Generalitat d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV – EUiA), Joan Saura, analitza el moment polític amb el convenciment que les urnes revalidaran una majoria d’esquerres que desenvoluparà l’Estatut.
Després d’una legislatura tan moguda i del farragós procés estatutari, veu l’electorat cansat davant dels nous comicis?
Depèn de l’electorat. Sembla que el nostre no està cansat. Les enquestes que apareixen i les que tinc del govern diuen que el nostre electorat està content. L’electorat està molt en funció dels discursos i les expectatives dels partits, però la gent és conscient que s’inicia una nova etapa, amb el desplegament de l’Estatut. Que les eleccions es facin un dimecres festiu ha de propiciar més participació.
I amb què mobilitzarà l’electorat ICV – EUiA? Amb tres o quatre coses. La primera és que hem anat construint un espai d’esquerra verda moderna. Fa set o vuit anys vam estar en un moment difícil, amb perill de desaparició, que ens va obligar a fer propostes innovadores. I avui a Catalunya falten propostes innovadores des de l’esquerra. La segona és que la nostra acció de govern ens deixa ben parats davant del nostre electorat. A més, nosaltres fem una aposta de política d’aliances clara a favor d’una majoria d’esquerres i dient que no pactarem ni amb CiU ni amb el PP. I el gran missatge que llançarem és que Catalunya és en un moment de canvis i reptes importantíssims, on és necessària una modernització profunda. Cal modernitzar el teixit productiu perquè els tres sectors industrials madurs s’han de mantenir, però tindran deslocalitzacions. Cal apostar per la societat del coneixement, per una política agrària diferent, per una nova política d’immigració. És un moment de grans canvis.
Com s’ho fan per ser l’única força del tripartit que puja, segons les enquestes?
Des de fa tres anys la ciutadania percep que som gent responsable i de progrés, com ha destacat Carlos Jiménez Villarejo, que ens dóna suport. El gran repte del tripartit era no fer soroll dins del govern, no marcar diferències i complir el Pacte del Tinell, que reivindico com el millor programa de govern que ha tingut Catalunya des de la recuperació de l’autogovern. Nosaltres sempre hem posat l’estabilitat per davant de tot i la responsabilitat i el sentit comú. I quan s’han intentat aprovar coses que no eren al Pacte del Tinell, si hi hem estat en contra, hem votat que no. Això la gent ens ho agraeix.
Si ICV – EUiA creix a costa del PSC, pot acabar fent inviable la reedició del tripartit?
És que no només rebem vot del PSC, també en rebem d’ERC i de sectors professionals diversos. Estic segur que la majoria matemàtica d’esquerres es produirà. Ara la diferència entre esquerres i dretes és de set escons. Si nosaltres en creixem dos, en tindrem nou i veig molt difícil – i no desitjo – que el PSC i ERC baixin deu diputats. Per tant, crec que la majoria matemàtica està feta, tot i que segurament serà més ajustada que la d’ara. Sóc optimista i crec que és necessari que hi hagi una nova correlació de forces en el si de les esquerres.
El candidat Montilla, que diu que no vol governar amb hipoteques, és el millor per liderar un nou tripartit?
No ho sé. El que és claríssim és que no hi haurà cap candidat – ni d’esquerres ni de dretes – que pugui governar sol. Aquest és un país molt plural i qui vulgui ser president haurà de negociar un programa. Jo no entro a dir si és el millor candidat o no, aquest és un problema del PSC. En el debat entorn de la substitució del president Maragall vull mantenir una posició de molta lleialtat institucional al president, que haurà fet coses bones i dolentes però ha tingut uns objectius estratègics que fem nostres. El president ha tingut una posició d’independència ferma del govern català respecte del central.
I això ho garanteix Montilla?
Espero que sí, però en tot cas ho garantirem nosaltres. El nou govern no serà només un govern socialista. Em sento hereu d’aquesta independència i de les idees de federalisme i a favor d’una majoria d’esquerres que Pasqual Maragall sempre ha defensat. Aquest llegat de Maragall el faig meu. D’altra banda, tinc respecte per tots els candidats i a José Montilla el criticaré en funció de les polítiques que proposi. Insisteixo, però, que per ser president haurem de negociar.
De moment ja ha dit coses, com que farà les infraestructures que el país necessita per al seu desenvolupament, com el Quart Cinturó o la interconnexió elèctrica.
Nosaltres també farem les infraestructures per modernitzar el país. El problema és quines calen. Sobre el Quart Cinturó, la majoria de gent no sap que el van decidir fer el president Pujol i el conseller Bigatà l’any 1985 i que CiU va estar 18 anys sense fer – lo. Com és això? Si el pla de carreteres el preveia… A més, a Catalunya hi ha un pensament equivocat segons el qual la competitivitat són infraestructures viàries. Això era així el 1985, però no ara. Avui el país més competitiu del món és Finlàndia, de sis milions d’habitants, que no fa carreteres sinó que aposta per l’educació – quan aquí hem conegut xifres de 30% de fracàs escolar; va fer una aposta decidida per la IR+D (Investigació i Recerca), per les noves tecnologies… El debat de la competitivitat de Catalunya no pot ser el Quart Cinturó. Ha de ser el del sistema educatiu, les noves tecnologies, la IR+D, una política energètica i d’aigües diferent… Que les infraestructures viàries són l’eix central de la competitivitat és una idea equivocada i obsoleta.
Montilla ha dit que ja freguem el nombre d’immigrants que podem assumir…
En aquest tema hi ha una qüestió central: la immigració és beneficiosa o perjudicial per al país globalment? Jo dic que és beneficiosa. Si mirem les últimes xifres de creixement econòmic, veiem que Catalunya i Espanya estarien en recessió econòmica sense la immigració. A Catalunya creixem un 3,6% i el 2,6% l’aporta la immigració. Si a Espanya i Catalunya estem creant una riquesa superior a Europa és per la immigració. La immigració va on hi ha feina. És important utilitzar les possibilitats que ens dóna l’Estatut per fer una canalització d’immigració regular – que ara no existeix – i d’exercir les competències d’inspecció de treball de manera que s’acabi la contractació il·legal d’immigrants. El que m’ha semblat molt desencertat de les declaracions de Montilla és que hagi parlat del perill de saturar les targetes sanitàries. És una afirmació molt perillosa, horrible. Perquè si en aquests moments a Catalunya tenim una població immigrada que està treballant i contribuint a la riquesa d’aquest país, la política del govern el que ha de fer és donar resposta a tota la ciutadania. Certament, les persones immigrades estan més necessitades i tenen pitjors condicions, però això no vol dir substituir l’atenció als autòctons, sinó que cal eixamplar l’Estat del benestar. Frases com les de Montilla crec que no ajuden a construir la idea que la immigració és beneficiosa si fem polítiques adequades, com les que l’Estatut permet, com un pla nacional d’acollida.
La capacitat d’absorbir immigrants és infinita?
No, la immigració només vindrà quan tingui feina, no és infinita. L’Estatut ens diu que el govern ha de participar amb l’administració central per fixar fluxos migratoris i crear oficines catalanes a l’exterior que ajudin a regular – ho. També cal impossibilitar que hi hagi gent que treballi de forma irregular a les empreses, com encara passa, i apostar per les polítiques d’acollida. Hem tingut una immigració molt sobtada, en sis o set anys, però si no la tinguéssim, tindríem una societat a Catalunya molt més envellida, aturada en creixement i en recessió econòmica. ERC s’ha desmarcat d’un futur tripartit dient que tant pot fer president Montilla com Mas. Quin crèdit hi dóna? S’estan repetint les ambigüitats de la política d’aliances del 2003. Mirant els diaris de la precampanya del 2003 es pot veure que tots diem el mateix que dèiem. Crec que en aquest moments ERC, el seu electorat i les mateixes relacions CiU – ERC fan que Esquerra estigui orientada a un govern de majoria d’esquerres. Jo vull un govern d’esquerres i com a ciutadà em seria difícil votar algú que no sé què farà amb el meu vot.
L’únic partit que diu què farà és ICV – EUiA…
No. I el PP també, i CiU… CiU pot pactar amb el PSC, ERC, el PP… Sí, però CiU no està dient que vol pactar amb ERC ni amb el PSC. Qui es col·loca més clarament en l’equidistància perquè ho diu el seu líder és ERC. I per a mi és impensable. Jo no puc dir que es pot governar igual amb CiU que amb el PSC. Suposo que els electors jutjaran la política d’aliances de cadascú. Nosaltres només estarem en una majoria d’esquerres si hi ha un programa en el qual estiguem d’acord. Si no, no.
Aquesta ha estat la legislatura del govern catalanista i d’esquerres, del canvi. Fins a quin punt s’ha aconseguit?
La situació macroeconòmica de Catalunya d’avui és la millor dels darrers 30 anys. La taxa d’ocupació està per sobre del 70%; la taxa d’atur catalana és la més baixa dels darrers trenta anys, encara que el 2001, 2002 i 2003 l’atur creixia.
I això és mèrit del govern?
No, no només del govern, però el gener i febrer del 2004, quan hi va haver alguns episodis de desindustrialització, des de determinats sectors econòmics es deia que el govern d’esquerres significaria el desgavell econòmic del país i de les finances de la Generalitat. L’any 2002 i 2003 a Catalunya hi havia cada any 50.000 o 60.000 aturats més i estàvem creixent per sota d’Espanya i hi havia tot d’estudis que reflectien la pèrdua del pes econòmic de Catalunya en relació amb Espanya. Això era el 2003 i des d’aquell any fins ara s’han creat cada dia uns 390 llocs de treball diaris i des de fa un any i mig creixem a un nivell superior al d’Espanya i en som el motor econòmic. Tenim un forat negre que és la temporalitat de l’ocupació i aquest és un dels reptes de futur… Això no és només mèrit del govern, però també hi té alguna cosa veure. El govern ha endreçat les seves finances i ha demostrat que sap governar i ha impulsat l’Estatut, que es pot dir que és insuficient però en tot cas és la llei d’autogovern més alt que hem tingut en l’època contemporània. Aquest govern ha iniciat amb èxit polítiques concretes, però, en canvi, hi ha hagut un cert fracàs de la política en general. És la paradoxa. Amb una situació així hem d’anar a eleccions anticipades… S’han engegat moltes polítiques que amb els 23 anys del govern de CiU no s’havien fet mai, començant per la llei de barris, on no hi havia política d’habitatge. Hem fet polítiques ambientals com aturar el pla hidrològic i el transvasament del Roine i hem posat en marxa polítiques alternatives com fer la dessaladora del Prat, que d’aquí a dos anys proveirà el 20% de l’àrea metropolitana. Hem destinat el 56% dels pressupostos a les polítiques socials.
I per què la valoració ciutadana de l’acció de govern és tan crítica, com acaba de demostrar una enquesta del CIS?
El govern ha fallat en la gran capacitat que ha tingut de produir incidents i un soroll mediàtic que ho ha tapat tot. Jo tinc al cap una cronologia mes a mes de tres anys d’incidents que és terrible. La capacitat autodestructiva de la imatge del govern ha estat brutal, més enllà del debat de l’Estatut, que també ha tapat una bona part de les coses.
I això explica que ara ni el PSC ni ERC parlin gaire de reeditar el tripartit?
Tampoc ho deien el 2003… Amb sentit comú, el tripartit no hauria tingut el 90% dels incidents d’aquests tres anys. No és un problema d’estratègies polítiques, sinó de molta més responsabilitat i discreció.
*Joan Saura és president d’ICV