A quatre hores de la frontera catalana hi ha un dels centres més tenebrosos de la història recent europea: el Camp des Milles (www.campdesmilles.org). És un edifici on es construïen teules, ben conservat, al costat de l’elegant i polida ciutat d’Ais de Provença, Aix – en – Provence per als francesos, al departament de les Boques del Roine. Era un camp d’internament i concentració de persones “enemigues” i es va convertir en indret de trànsit directe a Auschwitz. Va obrir el 1939.

Els visitants podem veure’n
les vies i la rèplica d’un vagó, així com les cel·les per als interns, i recórrer els 15.000 m² de l’edifici i els annexos. La idea marc que vol transmetre un lloc tan devastador és que davant la barbàrie tothom pot reaccionar, tothom pot resistir.

El Camp des Milles va allotjar una important comunitat d’intel·lectuals i artistes europeus, alemanys en particular, molts dels quals eren reconeguts internacionalment, com ara el pintor surrealista Max Ernst i el dibuixant Hans Bellmer, a més de periodistes i polítics.

De l’aïllament i les privacions van emergir una forta emulació creativa i una voluntat d’utilitzar l’art per resistir la deshumanització programada. A Die Katakombe, un forn de teules, s’hi organitzaven vetllades culturals, a la llum d’una espelma, i es poden observar encara amb corpreniment.

La importància del Camp des Milles rau en el fet que il·lustra la persecució duta a terme pel règim de Vichy i la seva col·laboració amb l’Alemanya nazi i que ens fa conèixer les fases de l’horror, començant per l’empresonament d’estrangers com ara artistes i intel·lectuals jueus entre el 1939 i el 1940, per passar entre el 1940 i el 1942 a ser un punt de partida de combois de deportació, també de nens, a Drancy, cap on seguien fins a Auschwitz – Birkenau. L’agost del 1942 es van produir deportacions de nens des d’aquest camp.

El Camp des Milles és l’únic gran camp d’internament i deportació francès (situat a la “zona lliure” del sud) que s’ha conservat gairebé íntegrament. Representa un testimoni material de l’autonomia i la voluntat pròpia del govern de Vichy en la persecució i l’entrega de milers de jueus a les autoritats nazis, més enllà de les fronteres de la zona ocupada.

Anar – hi requereix un mínim de dues hores del nostre temps, i la voluntat de conèixer per no repetir. El primer pas del racisme als crims massius és no fer res i deixar fer. Hi ha tensions socials, la democràcia s’erosiona i es converteix en autoritarisme, i l’extensió de les persecucions i les amenaces abraça a tothom.

Jean – Claude Guillebaud, al seu llibre La força de la convicció (París, Seuil, 2005), recull que en el cas del nazisme, independentment de les complaences culpables –o fins i tot la ceguesa– d’una part dels protestants alemanys (que volien desjudaïtzar el cristianisme) o les imperícies atribuïdes al suposat silenci del papa Pius XII, el que és ben clar és la matriu pagana del nazisme. Independentment de les gesticulacions més o menys litúrgiques dels hitlerians, sobresortia una manera de fer agressivament pagana: “Som els bàrbars moderns”, proclamava Hitler. Els nazis estaven disposats a acceptar una religiositat l’aparença i la terminologia de la qual podien ser provisionalment cristianes, però amb la condició que servissin per cobrir referències clarament racistes, alienes totalment a la Bíblia.

La participació i la passivitat
de diversos sectors van ser crucials en el desenvolupament de l’Holocaust. El règim nazi, responsable de l’assassinat massiu de sis milions de jueus i milions d’altres víctimes, va consolidar el seu domini accedint al poder el gener del 1933 de manera democràtica, i aviat va dissoldre el Parlament i va crear un ambient de terror, propagant una ideologia nazi racista i antidemocràtica i antisemita usant termes de superioritat com ara el de “raça superior”. Hitler, que el 30 d’abril del 1945 es va suïcidar en un búnquer a Berlín, encarna el pitjor d’aquella època. Però l’esperit del mal no es va encapsular en aquells anys i prou. Perdura avui sota altres formes, altres dictadors, però també sota altres actituds nostres. Hem de ser conscients que el mal pot començar amb un comentari o una mirada de menyspreu.

Recordar les víctimes, sentir testimonis de les seves famílies, conèixer persones que van salvar literalment condemnats, és un petit pas per educar sobre els mecanismes que porten a la barbàrie, però també a la resistència.