L’entitat pels drets humans Irídia ha presentat aquest dimarts el seu desè Informe de Violència Institucional, basat en els casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia i en els litigis dels quals es fa càrrec, que posa de manifest que, durant el 2025, 266 persones es van dirigir a aquest servei per presumptes vulneracions de drets humans, la xifra més alta des del 2019. Del total, 94 corresponen a situacions de violència institucional exercida per cossos policials, funcionaris de presons o personal de seguretat privada. En l’informe s’identifiquen problemàtiques estructurals com les identificacions per perfil ètnic i racial, la violència en context de protesta, les deficiències en l’atenció sanitària a persones detingudes i les dificultats per interposar denúncies. Irídia ha litigat 53 casos durant el 2025, que han portat a encausar 110 agents o funcionaris. En el 39,6% dels casos s’hi ha identificat un component de racisme.

La directora d’Irídia, Anaïs Franquesa, ha posat èmfasi en el fet que “les xifres són rostres, persones que han vist alterada la seva vida per actuacions que no haurien d’haver ocorregut mai” i ha alertat que “la violència institucional, el racisme i la discriminació és un problema a Catalunya i cada any ens arriben més casos de persones que han estat agredides”, fet que evidencia la tendència creixent de les vulneracions de drets humans. Franquesa també ha subratllat que persisteixen pràctiques discriminatòries i ha destacat que “les identificacions per perfil ètnic i racial, tot i estar prohibides, són una pràctica sistemàtica i sovint el primer pas cap a actuacions amb ús de la força desproporcionat”.

Per la seva banda, la coordinadora de litigis d’Irídia, Sònia Olivella, ha destacat la intensitat de la tasca jurídica de l’entitat durant el 2025, amb 53 casos, “que inclouen maltractaments en contextos de privació de llibertat, a l’espai públic, en protestes o fins i tot a domicilis, fet que evidencia l’abast divers de la violència institucional”, ha explicat, i ha posat el focus en el component discriminatori present en molts d’aquests casos i ha remarcat que “en gairebé el 40% dels litigis” hi han identificat “un component de racisme, fet que confirma que no es tracta de casos aïllats sinó d’una problemàtica estructural”. Olivella també ha alertat de les mancances del sistema de control i resposta institucional i ha afirmat que “la majoria de denúncies no avancen o s’arxiven prematurament, fet que genera revictimització i afavoreix la impunitat, en un context en què els mecanismes de garantia de drets humans fallen”.

A la presentació de l’informe hi ha assistit la Gabriela, que afirma: “He patit violència policial amb un clar component racista al meu propi domicili. No em van deixar ni explicar què passava.” Després de 25 hores a comissaria, va ser conduïda als jutjats, on, en un context de gran vulnerabilitat, va acceptar una conformitat sense poder explicar la seva versió. “Em van dir que havia d’acceptar els càrrecs si volia tornar a veure les meves filles”, una decisió que ha tingut conseqüències greus, ja que la sentència impedeix la seva regularització administrativa, tot i haver arribat a Catalunya amb la voluntat d’establir – s’hi amb la seva família. “Vam venir amb tot preparat per regularitzar – nos, però aquesta violència policial ens ho ha impedit. Ha estat un cop molt dur per a tota la família i les conseqüències encara ens afecten avui.” La psicòloga d’Irídia, Paula Rossi, ha advertit: “El que ens trobem en aquests casos no és només el dany puntual, sinó una sèrie de vulneracions que s’encadenen i que no només produeixen el dany, sinó que el perpetuen i el sostenen.” I ha subratllat l’impacte psicològic profund, destacant que “l’impacte no és només en el moment dels fets, sinó que s’allarga en el temps i afecta la salut, els vincles i el projecte de vida de les persones”. Rossi ha posat el focus en les conseqüències estructurals de les vulneracions de drets, ha afirmat que “no es tracta d’un dany col·lateral ni menor: és un impacte estructural que afecta profundament la vida de les persones i la seva estabilitat” i ha fet una crida a la responsabilitat col·lectiva: “Més enllà d’escoltar, tenim la responsabilitat de reconèixer, reparar i transformar aquestes situacions perquè no es repeteixin.”

Franquesa ha conclòs que “cal implementar mecanismes reals de control i transparència —des de formularis de parada fins a la supervisió efectiva dels cossos policials i de la seguretat privada— perquè sense reconèixer el problema i sense reformes estructurals, la vulneració de drets continuarà produint – se amb impunitat”.