La gran onada d’immigrants que està arribant a les costes canàries és la causa i la conseqüència de molts problemes de preocupació mundial.

No descobrim res dient que la immigració massiva és avui un dels grans problemes de la humanitat, i el de la gana, els conflictes bèlics, ideològics i territorials hi estan d’una manera o altra associats. Alguns en són part de la causa, i d’altres part de l’efecte.

La manera com abordarem la qüestió – dir – ne problema implica un punt de vista: quan hi ha un conflicte les parts es veuen com a problemes els uns als altres – serà determinant per configurar la societat que rebran en herència els successors dels qui ara prenen les grans decisions, i dels qui les condicionen.

No ens encarem a fets puntuals circumstancials, sinó a un fenòmen profund que afecta l’essència de les civilitzacions, i davant d’això, els dirigents no poden pretendre aplicar – hi solucions concretes. En els grans reptes no s’hi val el tractament simptomàtic, cal contemplar la qüestió en la seva totalitat, si més no, conèixer – la, tenir – la apamada. Cal ser conscients de les causes de la immigració, no tan sols de la sentimentalitat particular de cada immigrat – tot i que totes juntes conformen un dibuix també significatiu – , sinó sobre tot dels grans desequilibris econòmics entre els territoris d’on surt aquest exili no polític i els territoris on va a parar.

Hi ha d’haver, per descomptat, una actuació simptomàtica puntual.Els individus que arriben en tan precàries condicions físiques (i amb ànims en lògica consonància) requereixen l’atenció humanitària on les línies de la Declaració Universal dels Drets Humans haurien de marcar – ne els mínims. Què ve després – què els ve, què ens ve a la resta de la societat – ja depassa la línia del tractament simptomàtic, ja pertany al tractament en profunditat del problema en sí, i estarà destinat al fracàs si aquest després no té en compte i està substancialment lligat amb el coneixement, i el tractament també, del que ha passat abans.

És una simplificació dir que els emigrants se’n van per fugir de la gana – en el sentit més ampli i genèric del terme – en el seu país? Ja no és tan fàcil reduir a pocs conceptes el conjunt de problemes amb què s’encaren els països receptors de la immigració.Que no hi ha feina per tots és el primer fet d’una cadena que es complica de seguida. En el cas que n’hi hagi, què passa amb l’allotjament? I amb la integració? S’ha de permetre – o fins i tot condicionar de manera més o menys directe – que les ètnies es recloguin en ghetos, o se n’ha de promoure la integració? La Història mostra la conveniència d’aquesta segona opció, però ja no està tan clar fins a quin punt la integració ha de ser – és convenient que sigui – en una direcció o en les dues. Que l’immigrat s’integri en els costums de la terra d’acollida sembla lògic fins a cert punt, però què passa amb l’enriquiment que l’immigrat aporta a la terra?

Hi ha un símil biològic que ens pot il·lustrar sobre el dilema.Els naturòlegs semblen molt preocupats en preservar l’autonomia i les particularitats de les espècies i de les subespècies. La biodiversitat és un valor des del sentit més estrictament tècnic: ningú no sembla disposat a discutir la conveniència objectiva, posem per cas, que en els boscos hi continuii havent cérvols, perdius, guineus, grèvol, formigues i cucs de terra, sense que, simpaties estètiques al marge, hagi establert ningú, que jo sàpiga, una jerarquia de les espècies esmentades ni de qualsevol altra, tret de les circumstancialment derivades dels corresponents perills d’extinció.

D’una altra banda sociòlegs, etnòlegs, antropòlegs, historiadors, filòsofs i individus pensants en general han arribat a un cert acord, al marge de practicants de boutades i matisat per ideologies, que també és convenient, necessari i enriquidor que els pobles diversos conservin les seves cultures, els seus costums i trets diferencials. Entremig, curiosament, ens trobem l’exaltació sistemàtica dels valors i les virtuts del mestissatge pres en el sentit cultural, però també en el físic, o sigui en el literal. La sempre lloable aspiració que els ciutadants no veiem amb prevenció els de races diferents, amb recel, amb por, amb fàstic fins i tot, amb agressivitat com a resultat final de tot plegat, no cal equilibrar – la amb la necessitat de preservar les races humanes en els mateixos termes i invocant les mateixes raons científiques amb què defensem la preservació de les espècies i subespècies animals?

Parlar de conservar races humanes té encara avui en dia una mala premsa terrible. Tan sols plantejar – ho et fa automàticament sospitós de nazi, de retrògrad com a mínim. Sigui quina sigui la resposta, per força porta a plantejar – se en termes inevitablement ètics la coherència del nostre pensament en els camps de la biologia, de l’antropologia i de la sociologia històrica.