Viktor Orbán ha baixat a l’infern electoral, l’ego de Donald Trump ha pujat a la glòria celestial i tots els altres estem condemnats a triar entre la petita escletxa d’esperança que sempre proporcionen les urnes o abraçar directament el “Preparacionisme”. Abans d’endinsar – nos en l’inquietant neologisme, entretinguem – nos una estoneta en aquesta actualitat del dia d’ahir. El que ha passat a Hongria, on l’afartament de la ciutadania ha posat fi a 16 anys al poder d’un senyor propens a retallar drets, no és per llançar coets d’alegria, perquè s’ha tombat la ultradreta per enlairar la dreta no tan ultra. Però és remarcable que el candidat de Tisza, Péter Magyar, ho hagi aconseguit amb el folgat marge de dos terços dels vots i el 80% de participació del cens electoral.

Aquesta darrera xifra és el que de veritat compta. Encara que l’opacitat del full de ruta del nou president no permeti albirar si serà reformador o més del mateix en un país que fa temps va dur el Parlament Europeu a activar l’article 7 del Tractat de la Unió, un mecanisme sancionador dissenyat per protegir els seus valors fundacionals. No sabem del cert què pensa fer Magyar amb els comptes públics saquejats, amb els casos de corrupció, amb l’encotillada llibertat d’expressió… Per què, doncs, si hi ha tants i essencials deures pendents, ens podem alegrar del resultat i dels nous horitzons que promet als hongaresos? Doncs per aquest 80% de participació esmentat abans. Si en un país que vorejava l’autocràcia amb un personalisme enquistat durant tants anys als centres de poder ha estat possible el canvi, potser no tot està perdut a l’Estat espanyol, on les enquestes s’entossudeixen a solidificar les perspectives d’una aliança entre el PP i Vox per desbancar les esquerres de La Moncloa i imposar una agenda involucionista.

No és gens estrany que la derrota contundent d’Orbán hagi estat lamentada pel líder voxista, Santiago Abascal, que va participar activament en la campanya hongaresa a favor seu. L’abstenció és l’instrument més efectiu d’aquesta gent, més que no pas les suposades fórmules que acompanyen unes promeses electorals populistes i xenòfobes. O sigui, aconseguir que els votants d’esquerres es quedin a casa, objectiu difícil d’aconseguir amb un 80% de participació electoral. Sense oblidar, però, que a Hongria els equivalents a les forces progressistes espanyoles ni tan sols han obtingut representació parlamentària. És clar que allà estan vacunats contra el comunisme, que sempre els sotja de prop i que segons sembla feia bona companyonia amb Orbán. La caiguda en desgràcia del fins ara president hongarès –que durant la campanya també va rebre el suport físic i moral del vicepresident dels EUA, JD Vance– suposaria un altre revés per al president Trump si no fos perquè el magnat conservador no accepta revessos encara que li esclatin als morros. Ahir mateix , ell, que anunciava la surrealista decisió de bloquejar un estret que ja estava tancat, tornava a provocar seriosos dubtes sobre la seva estabilitat emocional publicant una imatge generada per IA en la qual es representa com a Jesucrist. Imatge finalment retirada davant les acusacions de blasfem. I se les tenia fins i tot amb el papa Lleó XIV, segons ell “feble amb el crim i terrible en política exterior”. Com que el pitjor que pots fer amb aquest home és tenir – li por, el papa no dubtava a deixar – lo al seu lloc afirmant: “No soc un polític, parlo de l’Evangeli i, per tant, continuaré parlant en contra de la guerra”. Trump apunta alt però ja se sap que, com més amunt arribes, més dura pot ser la caiguda.

Preparar – se per a la patacada és allò que precisament impulsa el “Preparacionisme” del qual parlàvem al principi. Eudald Espluga, filòsof i escriptor, hi ha furgat a fons al seu llibre Imaginar la fi (Editorial Raig Verd) i ahir es va esplaiar pedagògicament a Els matins de TV3 en la necessitat d’impedir que això ens frustri i paralitzi. Fruit d’una contemplació nihilista del que succeeix arreu i de la fosca nuvolada que s’entrelluca al futur immediat, es veu que l’auge de la narrativa de la fi del món està donant ales a un moviment que tendeix a preparar – se per al pitjor. Els que hi militen estan disposats a rebre tota mena d’ensinistrament preventiu, des d’aprendre a sobreviure al bosc fins a esquivar afuats franctiradors. Tot plegat enfocat cap a un moment en què fem un pet com un aglà i no quedi cap altra sortida que enfrontar – nos els uns contra els altres. L’arquetip que es belluga ens aquest escenari és el jove d’entre 18 i 25 anys sense feina, sense habitatge, sense emancipació. Sense futur, també? No ho crec pas, si finalment s’afegeixen a una participació que pugui arribar al 80%.