Els ciutadans que estem obligats a conviure amb el nacionalisme espanyol sabem que s’autolegitima a partir de dos mites històrics. L’un és el que ells anomenen la Reconquesta, un terme creat amb molta posterioritat a la caiguda de Granada i que, segons la propaganda clàssica, comença quan la Mare de Déu de Covadonga es dedica, literalment, a apedregar un exèrcit musulmà fins que dona la primera victòria als cristians i els enllaça amb la monarquia visigoda. La segona font de legitimació de l’espanyolisme és la conquesta d’Amèrica, entesa, bàsicament, com a missió religiosa i lingüística.

La diferència entre aquests dos fets històrics és que, en el cas d’Amèrica, s’entén que el que representa Espanya va guanyar. El nacionalisme espanyol pot exhibir la difusió del castellà per un bon grapat d’estats que, alhora, són un bastió sòlid del catolicisme, fins al punt que els dos últims papes són castellanoparlants. L’Amèrica central i del sud ha proporcionat grans noms a la literatura castellana i, des de fa anys, la immigració d’aquell origen és la més ben tolerada per la societat espanyola. Per contra, el nacionalisme espanyol acostuma a relacionar – se amb el món musulmà en termes de confrontació, perquè no s’han deixat assimilar, ni lingüísticament, ni en termes de religió. Espanya va colonitzar bona part del Magreb però, un cop van ser expulsats, allà no hi queden ni la llengua ni les esglésies. És més, el conflicte continua latent a Ceuta i Melilla. Conseqüentment, la immigració musulmana és vista amb molt més recel que la que ve de l’altra banda de l’Atlàntic.

Tot això explica la festa racista que el nacionalisme espanyol més exaltat va muntar al llarg del partit de la selecció espanyola a Cornellà. I per això una figura com Lamine Yamal, malgrat ser un futbolista admirat mundialment, no té cap punt de connexió amb el que realment significa la samarreta que porta. Per cap banda: ni per musulmà, ni –encara menys– per català.