Entro amb el meu fill a un restaurant de menjar ràpid on el plat estrella és el kebab. Qui pren nota de la comanda és l’encarregat del local, d’origen colombià, i qui ens la serveix és un treballador diferent, nascut al Pakistan. El primer de tots dos saluda el meu fill amb una encaixada de mans i un “Hola, parce” –expressió col·loquial que prové de parcerito i que significa ‘amic’– i a mi amb un “Què tal, senyora?”. Li contesto amb un “Molt bé, gràcies” i el meu fill em pregunta si estic segura que aquell senyor que és tan amable entén el català. Li explico que m’importa un rave si és capaç, o no, d’entendre una expressió tan simple com “Molt bé, gràcies” però sobretot miro de fer – li comprendre que la decisió no és un gest d’insolidaritat per part meva sinó tot el contrari: una mostra clara d’agermanament perquè em nego a classificar la gent entre els d’aquí i els d’allà, una distinció lingüística que sovint fem, i soc la primera que ho ha fet més d’un cop i de dos, en funció dels trets de la persona a la qual ens dirigim. Miro d’inculcar al meu fill, per enèsima vegada, que mantenir el català és un bon sistema per deixar de tractar com a forans persones que potser acumulen dècades compartint carrers i places amb els que hem nascut aquí. I encara més, hi afegeixo que no fer distincions també és un bon mètode per defensar el català i per lluitar contra el racisme tan latent i no pas una manca d’hospitalitat, com sovint ens han volgut fer creure i com tinc la sensació que percep el meu fill. Sembla que ho entén però no tinc tan clar que, el proper cop que es trobi en aquesta situació, ho apliqui. La inèrcia social és més potent que les explicacions d’una mare, que sovint sentim que ens donem de cap contra una paret. L’esperança és que en algun moment implementi la instrucció, ni que sigui per no tornar a sentir la mateixa cantarella.