Quan el Congrés dels Estats Units va retirar el finançament públic al programa SETI l’any 1993, no solament va posar fi a un projecte científic emblemàtic, sinó que va fer visible un recel persistent: la dificultat d’acceptar la recerca d’intel·ligència extraterrestre com una hipòtesi científica legítima i no com una fantasia pròpia de la ciència – ficció o de la patologia mental. Des d’aleshores, el SETI ha sobreviscut gràcies a finançament privat, sota l’ombra d’una sospita social que continua ben viva.

Aquesta sospita no és del tot infundada. Els deliris d’autoreferència o de grandesa són comuns en determinades patologies mentals: creure’s un agent secret o una figura messiànica. El matemàtic John Nash, premi Nobel, va creure durant la guerra freda que treballava per a la intel·ligència nord – americana, i són innombrables les persones que s’han cregut –i es creuen– la reencarnació de Jesucrist o de Napoleó. El problema apareix quan aquest marc patològic s’aplica indiscriminadament a qualsevol hipòtesi que s’allunyi de la norma.

Allà on hi ha misteri, sovint hi apareix algú que assegura conèixer – ne els secrets. El cas de les piràmides d’Egipte és paradigmàtic. No tots els qui han suggerit una possible relació amb extraterrestres són trastornats, però sí que proliferen discursos epistemològicament defectuosos: impermeabilitat a la refutació, certesa absoluta i absència de criteris de falsabilitat. El matís és essencial, perquè una hipòtesi especulativa no és, per definició, un deliri.

La cultura popular juga amb aquesta ambigüitat. A men in black (1997) es diu, amb ironia, que els extraterrestres viuen a Manhattan. En una ciutat globalitzada, qualsevol barri multicultural pot semblar habitat per éssers acabats d’aterrar d’un altre planeta. Però quan passem de la metàfora cinematogràfica a la hipòtesi científica, el terreny s’estreny: les proves són escasses i les interpretacions, sovint confuses.

La història del pensament mostra fins a quin punt les creences extraordinàries han estat habituals. Aristòtil defensava la generació espontània dels insectes, i milions de cristians creuen –per fe– que Jesús va néixer d’una verge. No és estrany, doncs, que molts creguin també en els extraterrestres. El que sí que és revelador és que gairebé sempre s’imaginin com a éssers intel·lectualment i tecnològicament superiors. Costa d’acceptar que, si existeixen, podrien ser més limitats que nosaltres. Potser no volem estar sols ni tan sols en la nostra suposada superioritat.

Només s’han estudiat uns quants milers d’exoplanetes dels milions que hi ha a la Via Làctia. Que alguns siguin semblants a la Terra és plausible, però encara no està empíricament comprovat. I fins i tot si existís vida intel·ligent fora del nostre planeta, difícilment seria antropomorfa o comunicable en termes humans, com ja advertia el bioquímic i astrobiòleg Joan Oró, que va treballar per a la NASA.

Una trobada directa exigiria un trencament radical amb els límits tecnològics i físics coneguts. La mecànica quàntica descriu fenòmens anomenats, d’una manera imprecisa, teletransportació, però no permet ni el transport de matèria ni la transmissió d’informació més ràpida que la llum. Avui, qualsevol escenari de contacte directe pertany més a la imaginació que a la ciència empírica.

Tot això condueix a una conclusió incòmoda: no tot pensament desviat de la norma és patològic, però tot pensament patològic se’n desvia. Molts avenços científics han nascut de desviacions respecte de la norma, que no és res més que una mitjana estadística. El problema apareix quan la desviació s’immunitza contra qualsevol contrast racional.

Fins i tot Kant admetia la hipòtesi d’“éssers dotats de raó” més enllà de l’ésser humà. Però mentre la pregunta sobre si hi ha algú allà fora continua oberta, n’hi ha una altra de molt més terrenal que reclama atenció: com podem garantir que el cos humà no involucioni per la fam, la contaminació o la negligència col·lectiva? Potser aquest objectiu, menys espectacular que els extraterrestres, mereixeria molts més adeptes.