Reconec que m’agraden les illes mediterrànies. He estat a les Balears, on es parla un català deliciós, a Còrsega, la pàtria de Napoleó, a Sardenya, amb un paisatge similar al català però molt menys poblada, a Sicília, una illa meravellosa per diferents motius, a Creta, bressol de la civilització minoica, a Xipre, dividida actualment entre grecs i turcs, i a Malta, on parlen un dialecte de l’àrab, escriuen en alfabet llatí i són catòlics. També he visitat algunes illes de les centenars que hi ha a Croàcia i a Grècia. I fa poc vaig ser a l’illa de Gerba, al sud de Tunísia, que és més petita que aquestes que he esmentat, però té una història i una mitologia associades que fa que existeixi des de fa mil·lennis per a la civilització occidental i actualment sigui un lloc d’estiueig molt agradable i relaxant. Era coneguda en l’antiguitat com una illa fèrtil, tranquil·la i acollidora, molt diferent d’altres costes més perilloses, i molts historiadors i estudiosos identifiquen Gerba amb l’illa dels lotòfags (els menjadors de lotus), que apareix a l’Odissea d’Homer, en què s’explica que Ulisses i els seus companys van arribar a una illa on els habitants menjaven el lotus, una planta que fa oblidar la llar i el desig de tornar. Alguns mariners en van menjar i van perdre la voluntat de continuar el viatge, i Ulisses els va portar per la força de tornada a la nau.

Vam arribar a l’aeroport de Gerba amb un vol que havia sortit de Tunísia amb un retard considerable; la companyia Tunisair té una de les puntuacions més baixes entre els usuaris en diferents fòrums on es parla de línies aèries, amb retards, canvis d’horaris, vols cancel·lats i falta d’informació en general, i ho vam comprovar. De fet, és un símbol del funcionament i estat del país, on moltes infraestructures semblen deixades de la mà de Déu.

Ens recull un taxista per portar – nos a l’hotel. Es diu Mohamed, és amazic (abans, en dèiem berbers) i ens comuniquem en francès. Ens explica que és originari d’un poble a prop frontera algeriana, on té la família, i treballa de xofer quan hi ha feina a Gerba, d’abril a octubre i per cap d’any. La resta de l’any la passa al seu poble, “sense cobrar atur”, ens remarca: “A Europa, quan us quedeu sense feina, cobreu, i aquí, no.” Va estar dos anys fent de xofer d’un ambaixador a Trípoli, la capital de Líbia, i va ser una època tranquil·la amb una feina que li van pagar bé, però va venir la revolta contra Gaddafi i va haver de tornar a Tunísia. Ens fa notar, mentre recorrem les carreteres de l’illa, que hi ha molts vehicles libis, que es distingeixen dels locals perquè tenen la matrícula de color blanc. Ens explica que fan molts diners fent contraban de gasolina, ja que a Líbia és molt barata i la venen als tunisians (de fet, sembla que tot el sud de Tunísia funciona amb gasolina de contraban). Amb els diners que guanyen amb el contraban, van a Tunísia a consumir en restaurants, hotels i botigues i van al metge, ja que la sanitat a Líbia, segons diu, és un desastre i els metges tunisians tenen bona fama. L’endemà, veiem una clínica privada on a l’aparcament la majoria de cotxes tenen matrícula líbia, tal com ens ha explicat el taxista.

L’illa de Gerba, situada al sud – est de Tunísia, té un aspecte àrid i assolellat i una història molt antiga i diversa, marcada per moltes cultures del Mediterrani. En l’antiguitat, va ser un important centre comercial fenici i cartaginès, sobretotpel comerç de la porpra, un tint molt valuós. Més tard, va passar a formar part de la República romana i, posteriorment, de l’Imperi, que hi va construir calçades, ports i vil·les. Gerba estava connectada al continent per una calçada, i l’actual encara avui segueix el mateix traçat que el de l’antiguitat. Posteriorment, va ser domini dels bizantins i, al segle VII, la van incorporar al món islàmic amb la conquesta àrab. Al segle XVI, Gerba va ser escenari de conflictes entre otomans i cristians, i en aquest context va tenir lloc la batalla de Gerba (1560), en què els otomans van derrotar una gran flota cristiana. El 1881, va passar a formar part del protectorat francès de Tunísia. Des de la independència de Tunísia (1956), Gerba és una regió del país coneguda per la diversitat cultural, la convivència històrica entre musulmans, jueus i cristians i el turisme.

L’endemà d’arribar, vam anar a veure el “fort espanyol”, que es troba a la capital, Houmt Souk, a la vora del mar. De fet, el seu nom és Bordj el – Kebir i li diuen espanyol perquè, l’any 1560, la monarquia hispànica va construir – lo per intentar controlar l’illa i frenar l’expansió otomana al Mediterrani. Aquell mateix any, va tenir lloc la batalla de Gerba, en què l’Imperi otomà va derrotar de manera decisiva la flota hispànica i els seus aliats; després de la victòria, els turcs van ocupar el fort i el van ampliar, donant – li la forma que té avui. El domini espanyol va durar poc. Després, vam fer un volt per la ciutat, que és la típica població musulmana amb cases baixes, botigues i cafès. Vam prendre un te amb menta en una plaça, on vam observar una característica arquitectònica típica de Tunísia que ja havíem vist en altres parts del país: la utilització de columnes amb capitells que imiten els antics romans en cases i fins i tot en una fruiteria. Tunísia havia estat plenament romanitzada i quan hi van arribar els àrabs van construir la mesquita de Kairuan, la més antiga del país, en què es van utilitzar un munt de columnes romanes d’edificis desmantellats; aquest fet va crear una tendència estètica que encara perdura avui dia. Després, vam passar per la sinagoga de la Ghriba, el centre espiritual de la comunitat jueva de Gerba i una de les sinagogues més antigues del món encara en ús. No hi vam poder entrar perquè era dissabte i estaven celebrant el sàbat. La tradició diu que els primers jueus hi van arribar després de la destrucció del Primer Temple de Jerusalem (586 aC), portant amb ells una pedra del Temple. La presència jueva a Gerba és, doncs, molt antiga, amb continuïtat durant les èpoques romana, bizantina, islàmica i otomana i, a diferència d’altres llocs del món àrab, no va desaparèixer, malgrat les migracions del segle XX. A la mateixa ciutat, en una plaça tranquil·la, vam trobar – hi l’església catòlica de Sant Josep, pintada de blanc i groc i amb les portes blaves, molt ben cuidada. Va ser construïda l’any 1848, principalment per iniciativa de pescadors italians i maltesos que vivien a l’illa i necessitaven un lloc de culte. Per això es va adquirir un terreny i, sota la direcció d’un pare caputxí, es va alçar aquesta petita església, que després de diferents etapes avui torna a estar consagrada i acull el culte de la petita comunitat catòlica de l’illa.

Després, vam anar a fer una volta per l’illa amb un guia que parlava en francès, era força graciós i també força incompetent, ja que no sabia gaire res de temes històrics i anava fent broma dient que a l’hotel en lloc de vedella ens donaven camell per menjar. Gerba no té les restes arqueològiques impressionants que hi ha al nord del país, però té alguns racons interessants i bonics. Vam visitar una mesquita a la vora del mar, Sadi Yati, petita i pintada de blanc, que contrastava amb el blau intens del cel i del mar. Llàstima que era poc respectada pels locals, que aparcaven la moto fins i tot dins del pati. Després vam visitar el poble d’Erriadh, que s’ha convertit en una meca de l’art de carrer (street art) i té pintures d’artistes de tot el món en moltes parets. Tot seguit, ens van portar a veure el pont que creua fins al continent africà, al mateix lloc on el van fer els antics romans. La darrera parada, com sol passar als països àrabs, va ser en una botiga d’un amic del guia, on ens va dur a veure si hi compràvem alguna cosa i ell s’enduia una comissió.

Gerba es coneix com “l’illa dels somriures” per l’hospitalitat dels seus habitants, un ritme de vida pausat, la convivència de cultures i religions, el clima, el paisatge, la gastronomia i per ser una destinació turística molt recomanable, perquè és segura i amable.