L’escriptor David Uclés va anunciar que aquest Sant Jordi signaria llibres vestint una samarreta amb la paraula xarnego, tot afegint – hi una reflexió sobre les dures condicions que van haver de patir els immigrants peninsulars a la Catalunya dels anys setanta. És curiós, però no conec ningú que es refereixi a si mateix com a xarnego sense viure d’una manera o altra de l’espectacle inherent a l’esfera pública. És a dir, sempre es tracta d’algú que ho necessita per cridar l’atenció, ja sigui el director de cinema des del faristol, l’escriptora pretesament provocadora o el polític de torn. Tampoc no conec ningú que utilitzi el terme com a insult sense que ho faci per posar – lo en boca d’un altre: consisteix a caricaturitzar el català com algú que suposadament insulta el xarnego, encara que en realitat això rarament passi. El tema és que la frontera entre el que és català i el suposat xarnego amb prou feines existeix, i el mateix Uclés deia, quan parlava d’això de la seva samarreta, que un 70% dels catalans tenen avis nascuts en regions espanyoles. No sé si la dada és correcta –podria ben ser– ni d’on l’ha tret, així com tampoc sé quin sentit tindria reivindicar com a excepcional o minoritari allò que és corrent i comú. Potser es tracta de buscar sempre el protagonisme, fins i tot en matèria de cruel discriminació. Mai cap llengua ha estat tan perseguida a Catalunya i als Països Catalans com el català, ni cap parlant tan insultat com el catalanoparlant, però s’ha de posar en la situació de víctima un escriptor que, vingut d’Úbeda, ha guanyat a Barcelona el premi Nadal, guardó de novel·la en castellà molt ben dotat econòmicament. Quin afortunat opressor, en canvi, qui s’emporta el premi Josep Pla, que s’entrega el mateix dia i al mateix lloc, que pel fet d’escriure en català i ser sospitós d’apedregar xarnegos veu la seva retribució reduïda directament a la meitat.