Tal dia com avui, el 15 de març de 1961, el cantant Ray Charles va prendre una decisió que anava més enllà de la música: es va negar a actuar a Augusta, Geòrgia, en saber que al local del concert blancs i negres s’havien de situar en zones separades, i la millor zona era per als blancs. En un sud dels Estats Units encara marcat pel racisme institucional i sociològic, aquell gest va ser una provocació directa a l’ordre establert. La resposta de les autoritats va ser immediata: a partir d’aquell moment, Ray Charles va ser vetat i no va poder actuar a l’estat de Geòrgia durant anys. El preu de la coherència moral va ser alt, però el missatge va tenir un fort impacte.

Aquell acte de desobediència civil s’emmarcava en la lluita contra la segregació i la discriminació per motius de raça iniciada al segle XIX, amb la guerra de Secessió i l’abolició de l’esclavitud pel mig. Poc temps després del gest de Ray Charles, el president Lyndon B. Johnson va aconseguir impulsar i aprovar la llei de drets civils de 1964, que posava fi, almenys sobre el paper, a la segregació racial i a moltes de les discriminacions institucionals que patien els afroamericans. Aquella llei va marcar un punt d’inflexió històric i va simbolitzar el final d’una etapa fosca de la democràcia nord – americana.

Avui, dècades després d’aquella agosarada decisió de Ray Charles i les conquestes socials obtingudes, molts es pregunten si la pau racial corre el risc de desfer – se a les societats occidentals. En els darrers anys ha emergit amb força el que s’anomena ideologia woke, un corrent que, amb la voluntat inicial de combatre el racisme, ha acabat sovint adoptant una lògica de culpabilitats col·lectives i ha dividit la societat americana. Segons aquesta visió, els blancs passen a ser considerats, pel simple fet de ser – ho, portadors de la culpa del racisme històric, mentre es promou la discriminació positiva com a eina correctora. Això ha passat durant anys a les universitats nord – americanes, que han aplicat polítiques que permetien valorar la raça del candidat. En la pràctica, això significava que estudiants negres i llatins podien ser admesos amb notes més baixes que els estudiants blancs, tot i que una sentència de 2023 va anul·lar aquesta pràctica a les universitats i Donald Trump va derogar – la l’any passat a l’administració.

La culpabilitat és sempre individual i mai col·lectiva, com ja es va establir als Judicis de Nuremberg. Que molts blancs hagin estat racistes al llarg del temps no implica que qualsevol persona blanca ho sigui avui, i substituir una injustícia per una altra no sembla la millor manera de consolidar una societat igualitària. La ideologia woke, percebuda per molts com un tipus de fanatisme, ha provocat una reacció contrària de moltes persones blanques que se senten discriminades o perjudicades. El pèndol polític i social, dissortadament, quan és empès amb massa força en una direcció, tendeix a tornar amb la mateixa intensitat en lloc de romandre en una posició central. Diversos analistes coincideixen que aquesta reacció contrària a l’excés del discurs woke a la societat nord – americana va ser una de les causes –no l’única– que va contribuir a la victòria de Donald Trump a les darreres eleccions presidencials. Un avís, potser, que recorda que els avenços socials només són sòlids quan es basen en la justícia individual, el diàleg i el respecte, i no en noves formes de confrontació. I la ideologia woke ja fa temps que està penetrant a Europa a través de partits polítics i mitjans de comunicació…