El procés d’humanització de l’espècie humana és llarg i lent, però, malgrat tot, existeix perquè no es pot negar que els humans hem progressat passant de l’antropofàgia primitiva a l’eutanàsia actual. El progrés és lent i no és lineal, sinó sinusoide, fent alts i baixos. En aquests últims temps n’hem viscut un exemple. En efecte, durant els anys seixanta vam viure un temps positiu. No tothom, perquè la revolució de la joventut no va ser apropiada per tota la societat. La classe obrera la va viure poc. Em sembla que va ser perquè els sindicats obrers i el partit comunista no se la van fer seva perquè creien que de la revolució en tenien ells el monopoli i aquella no se la podien apropiar. Això és el que sembla llegint el llibre de la Teresa Pàmies Si vas a París, papà. Però gran part de la classe mitjana la vam viure. Va ser una època en què gran part de la gent es confiava entre si. Com si haguéssim descobert que per aconseguir la humanització, a més de la Liberté i l’Égalité, també hi havia la Fraternité. Una prova d’això que dic és que, en aquella època, fent autoestop podies anar per tot Europa sense cap perill. Però aquella revolució juvenil va durar poc: la “por a la llibertat” va espantar sobretot els economistes de Chicago i van promoure el neocapitalisme i el consumisme corresponent, que encara domina tot el món. Amb molta raó es queixava Pier Paolo Pasolini, dient que la uniformització de la societat que no va aconseguir el feixisme l’havia aconseguit el consumisme (no serà per això mateix que les esquerres han fracassat adoptant també el consumisme, el turisme en països no democràtics, etcètera?). Però, si la revolució juvenil va durar poc, en canvi la dominació mundial del capitalisme neoliberal dura molt i ens ha sotmès a un veritable declivi. Un símptoma claríssim el tenim en els metges que, entre altres coses, cobren les visites fetes als col·legues.

Fa poc vaig tenir necessitat d’acudir a un especialista i, com que el que tenia ja s’havia jubilat feia temps, vaig demanar a una col·lega si me’n podia recomanar un altre. Em va dir que sí i em va donar les senyes corresponents. I al final em va dir: “Pagant, naturalment”! Naturalment? És clar, no som tots adoradors del vedell d’or? La deontologia mèdica ja no existeix, la Fraternité tampoc? Els favors fets als germans es cobren, no faltaria més!

Aquells que hem tingut la sort d’haver viscut abans de la nostra guerra recordem el respecte mutu i la consideració que es tenien els metges entre ells. I també que el meu pare, Lluís Vila Abadal, en diverses ocasions, des del prestigiós Sindicat de Metges d’aleshores, puntualitzava i deia que els metges no tractem malalties sinó malalts (és a dir persones) i que els col·legues érem com germans. Mentalitat que es va conservar després, malgrat el franquisme. Doncs ara notem que aquest “naturalment” de què parlo és signe que estem baixant una pendent de deshumanització de gran part o de tota la humanitat.

No seria, doncs, convenient que ens paréssim i reflexionéssim? Els sociòlegs poden saber fàcilment què ha produït la pujada universal de la ultradreta, perquè si només té valor el diner, els drets humans no en tenen cap.

Abans al Col·legi de Metges hi havia una comissió d’ètica. Ara ja no n’hi ha? I si n’hi ha, li és indiferent la materialització de la medicina?

A banda d’aquesta qüestió crematística, haig de dir que mai com ara havia sentit a parlar tan malament dels metges. He sentit que diuen que “a la consulta amb prou feina miren el pacient ni hi parlen”. Miren l’ordinador i el rellotge. El tractament és molt poc empàtic, més aviat burocràtic. No conec l’abast d’aquestes acusacions, però crec que caldria que el Col·legi de Metges hi fes alguna cosa.

Una altra qüestió és que els metges de la salut pública, si les seves condicions no són les adequades, entenc que es queixin. També seria bo saber què en pensa el Col·legi de Metges.