El gaudi de l’idiota no és un insult, és un concepte que apareix en l’obra de Jacques Lacan per referir – se a una forma de satisfacció desconnectada de la relació amb els altres. Lacan pren el concepte de la tradició grega, el significat de la qual no és el de ximple o ignorant, sinó que es refereix a una persona que no crea vincle social i roman aferrada a un gaudi autosuficient no mediat per la paraula.

Les connotacions de gaudi que es troben en l’obra de Sigmund Freud i de Jacques Lacan són riques i complexes. No pretenc explicar – les aquí, però cal assenyalar que tots dos fan la distinció entre el gaudi i el plaer. Mentre que el plaer busca reduir la tensió pulsional, és a dir, instintiva, i mantenir l’equilibri, el gaudi és compulsiu i busca satisfer la pulsió ignorant els límits.

En el gaudi de l’idiota, igual que en el gaudi de Donald Trump, no hi ha relació, no existeixen altres amb qui vincular – se. L’altre sempre apareix com un obstacle i, per això mateix, es desconeix l’exercici de la intersubjectivitat a través del qual els subjectes s’enllacen amb altres per intercanviar experiències. Li és impossible experimentar qualsevol tipus d’empatia, ja que aquesta suposa un exercici de sortir de si mateix per veure els altres.

A Donald Trump mai no lI hem sentit explicar un relat en què incorpori la significació i l’argumentació dialògica sobre una qüestió determinada. Generalment, en els seus intents de comunicació no hi ha diàleg, hi ha reiteració. Es tracta de monòlegs que es limiten a frases breus, pròpies d’una criatura: això no m’agrada, això no em té content, vull això. En moltes ocasions, com en la reunió amb Zelenski el febrer del 2025, passa directament a vociferar insults i amenaces, sense escoltar absolutament res del que diu l’altre. Però, com que en el narcisisme del gaudi de l’idiota no existeix l’altre, no es tracta tan sols que aquest sigui egoista i consideri que ell va primer; és que considera que pot sortir – se’n tot sol.

Són individus que, en no superar el narcisisme primari propi de la fase inicial de la infància, s’instal·len en l’anomenat narcisisme secundari, en el gaudi sense relació. Per això Lacan diu que el gaudi de l’idiota és un gaudi masturbatori.

M’he permès utilitzar la idea del gaudi de l’idiota per intentar explicar un home perillós la idiotesa del qual no significa ineptitud, sinó allò que ens remet a un individu que, com ja he dit, no estableix vincles, el gaudi solitari i masturbatori del qual no necessita l’altre perquè creu valer – se per si mateix, perquè es creu Déu i, des d’aquest lloc, pretén governar el món. La seva fantasia és omnipotent. Ell amenaça, desqualifica o insulta assenyalant amb el seu dit índex dret i fàl·lic aquell altre que per a ell és només un objecte que pot manipular al seu gust.

Es podria pensar que si Trump es proposa dirigir el món és perquè reconeix que hi ha altres; però en el gaudi de l’idiota, aquell que no construeix vincles, l’altre només és un instrument o un obstacle amb el qual no hi ha diàleg, només eco. Per això Trump comet tants errors quan intenta anomenar l’altre, per això confon el nom de països, d’illes i de persones. Les poques paraules que pronuncia amb fluïdesa són amenaces bàsiques: no em tenen content, no m’agraden. O insults, com ara que tal persona és estúpida. La seva pobresa de llenguatge ha estat estudiada per moltes universitats nord – americanes.

Amb les denúncies que pesen sobre la seva història i, recentment, amb el cas Epstein, podem pensar que les úniques connexions que ha establert Trump al llarg de la seva vida són les de complicitat amb aquells amb qui comparteix aquest imperatiu masculí d’exercir violència sobre dones, menors o immigrants per reafirmar la seva masculinitat. No són altres amb qui estableix llaços o vincles; són presències necessàries per satisfer el gaudi de mostrar – se potent i poderós, capaç d’exercir dominació i violència sobre els altres.

Trump va passar de cosificar les dones a cosificar el món sencer per dominar – lo; el seu gaudi continua sent solitari, el gaudi de l’idiota en què l’energia libidinal s’enfoca cap a ell mateix i cap al seu propi cos. Ens toca a nosaltres explicar – nos com a part d’aquest món que s’ha deixat cosificar sense oposar una resistència contundent.