No és cap novetat que l’extrema dreta relacioni la inseguretat amb la immigració. Com tampoc ho és que l’esquerra intenti amagar els problemes de convivència que pot comportar una entrada important de migrants, com la que hi ha hagut a Catalunya i que ha fet que el lema “Som sis milions” formi ja part de la història.

A Osona i al Ripollès, ho coneixem bé. Plataforma per Catalunya (PxC), liderada per Josep Anglada, es va crear a Vic i es va expandir per tot el país, fins al punt que el 2010 va estar a un pas d’entrar al Parlament. En aquelles eleccions, va obtenir 75.321 vots, el 2,42% del total; és a dir, es va quedar molt a prop del 3%, el mínim exigible per aconseguir representació parlamentària. El seu discurs sempre va combinar plantejaments xenòfobs i racistes amb crítiques a la resta de partits, cosa que el va convertir en una mena de partit antisistema.

Per a sorpresa de molta gent, PxC va començar a robar vots a tots els partits. En va prendre a CiU, que sempre havia estat la força majoritària a l’Ajuntament de Vic, al PSC, a ERC i, fins i tot, a ICV. De manera que hi havia gent que donava suport a Anglada com a vot de càstig cap a les forces polítiques que no els solucionaven els problemes.

Jacint Codina —el pare del model Vic sobre l’ensenyament—, d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), va ser un dels millors alcaldes de Vic. Va governar tres legislatures seguides, però no va obtenir mai la majoria absoluta que havien tingut els seus antecessors, també de CiU. Recordo que la segona vegada que es va presentar a les eleccions, directius d’una entitat financera amb una forta presència a la comarca em van demanar el pronòstic sobre els resultats. Els vaig dir que, al meu entendre, Codina guanyaria sobradament i que, naturalment, tindria majoria absoluta.

De seguida em vaig adonar que els dos directius no compartien el meu pronòstic. Segons ells, Codina es quedaria a les portes de la majoria perquè hi havia un gran descontentament per la manera com gestionava el fenomen migratori, buscant la integració amb ajuts a totes les persones necessitades. I, efectivament, tenien raó. CiU i els altres partits van rebre un vot de càstig que va capitalitzar PxC.

Els partits d’extrema dreta han crescut a tot arreu. Després de la implosió de PxC, amb la destitució d’Anglada —que va crear el seu propi partit—, alguns dels seus militants van passar a Vox i a Aliança Catalana, que, segons els sondejos, podria obtenir una representació important.

La realitat és que ja no som sis milions, sinó que en som vuit, i que el creixement s’ha produït per l’arribada de persones d’altres països. Mentrestant, els serveis que tenim no han crescut en la mateixa mesura que ha augmentat la població i les costures de l’estat del benestar estan a punt de trencar – se. El dèficit fiscal del país continua en xifres escandaloses —21.000 milions, segons la Generalitat— i els recursos públics són insuficients per dotar el país de les estructures que necessita. I tot això és caldo de cultiu perquè els extrems facin bullir l’olla i, fins i tot, alguns arribin a blanquejar el franquisme.

No som sis milions, però si no aconseguim un estat del benestar que pugui atendre tots els catalans que, com va dir Jordi Pujol, són tots els que viuen i treballen a Catalunya, anirem pel pedregar i donarem arguments als que enyoren temps que vam superar.