D’ençà del segle XV les pràctiques racistes s’oficialitzen. En el nostre avançat segle XXI no fem res més que jutjar les estructures, els processos i els resultats que les succeeixen. Un ordre cronològic que ha seguit la mirada institucional del nord global cap a les persones del sud global podria ser el següent: la mercantilització de persones basada en la categorització racial; durant el segle XX, la instrumentalització; a finals d’aquest mateix segle, la securitització, i avui també s’hi afegeix la burocratització de les persones del sud global i les que migren cap al nord. El perill que rau a donar per superat el que justificava l’esclavitud i el colonialisme és la legitimació, cada vegada més explícita i dèspota, d’un sistema internacional que sobreviu de desigualtats estructurals. No assumir les responsabilitats de l’esclavitud i el (neo)colonialisme, no només fa que no hi hagi possibilitat crítica als qui veuen amenaçat el seu estatus de privilegi i s’oposen amb rotunditat a decisions com la regularització de les persones migrants, sinó que tampoc hi haurà possibilitat de crítica constructiva, en el fons i la forma, de com ho fan aquells que la defensen.

Els primers estan enfeinats desestabilitzant indrets, en el fons desconeguts, però sobretot subestimats, mitjançant la projecció de polítiques exteriors colonials. Sempre en nom de “la construcció de la pau mundial”. Com s’ha banalitzat aquest concepte… Aquests ja han plantejat un discurs cínic de desacreditació de la regularització de la migració. Presenten un escenari de càlcul argumentant diferències entre migrants benvolguts i migrants no volguts. Busquen que la migració sigui un instrument de confrontació entre els nacionals i els migrants, entre les diàspores i els seus compatriotes, i entre les mateixes diàspores en el nord global. No és una qüestió de fronteres. Ni tan sols de preferències. Qui diu que necessitem migrants que s’assemblin a nosaltres, menteix. És una qüestió de rèdits.

Els segons, tot i les intencions, a més d’estirar la corda amb els primers, encara no han estat capaços d’articular un discurs revolucionari sobre la narrativa sociopolítica i sociocultural sobre la migració. Mentre que la descolonialitat no ocupi el centre en el procés de la transformació social, les polítiques migratòries tindran com a resultat la vulnerabilització de les persones migrants procedents del sud global. I, per contra, les decisions com la regularització sense responsabilitats en la descolonialitat, les posicions antiimmigració, en suma els racistes i els xenòfobs, reaccionaran capgirant fàcilment els arguments de qui les defensa.

La migració del sud global no és mercaderia. Aquesta mà d’obra que necessitarà el nord global en un futur per cobrir les pensions…, i que tan bonament s’argumenta per defensar la política, converteix les persones migrants en números que el lliure mercat explota i se’n serveix. Una necessitat de càlcul no pot fer res més que especular amb persones. La mà d’obra més precaritzada de tots els temps. Les persones migrants del sud global no són bèsties a qui s’ha de domesticar o salvar. El més pur pensament racial. Quan hàgim posat la voluntat a les garanties en els drets i les normes socials no escrites, encara per revisar, els assumptes importants per conversar, vindran. Per sobre de tot, són persones que mereixen ser dignificades. Sobre les identitats ja ens en parlaran ells mateixos.

L’origen de la pobresa dels nostres protagonistes, que a més es criminalitza, és la nul·litat, la invisibilitat i la incapacitat de ser i fer, i menys decidir, en un context en què els recursos depenen dels mateixos que disposen d’altaveus locals i internacionals construïts des de la colonialitat. Avui, la tasca capital de pronunciar – se en termes descolonials es va dificultant davant l’statu quo, el símptoma de tot. Però no és impossible. La conseqüència per a tots/es és la dependència d’un poder corrupte que destrueix, de forma més sorollosa o més silenciosa, i d’escreix es justifica nit i dia impunement.