Quan pensem en el nord d’Europa, a molta gent li venen a la ment els víkings, aquests conqueridors pagans que ho arrasaven tot i eren temuts arreu. La seva època va durar del segle VIII al segle XI, aproximadament, ja que després es van convertir al cristianisme i els historiadors ja no els anomenen víkings, sinó danesos, noruecs o suecs. En aquell moment, es va constituir diferents regnes, però cal dir que, si busquem castells, esglésies o altres edificis de l’època medieval com faríem en qualsevol país d’Europa, difícilment trobarem res. Els nòrdics no tenien grans ciutats en aquella època i, a més a més, sovint construïen amb fusta, material que tenien en abundància, però que no perdura al llarg dels segles. Estocolm s’alça sobre un arxipèlag de catorze illes, a la vora del mar Bàltic. La part més antiga, el nucli històric, és l’illa anomenada Gamla Stan, algunes construccions de la qual conserven algun fonament medieval, però la major part dels seus edificis són d’era moderna. Quan passegem per aquest barri, que en moltes ciutats europees contindria edificis medievals, a Estocolm trobem una majoria d’edificis aixecats després del descobriment d’Amèrica.

La ubicació singular situada en unes illes, com Venècia, ha marcat profundament la seva història, la seva economia i la seva identitat cultural. Els seus orígens es remunten a una època de lluites pel control comercial i militar del nord d’Europa. La fundació formal d’Estocolm sol situar – se l’any 1252, quan el regent Birger Jarl va impulsar la creació d’una ciutat fortificada per defensar les rutes comercials interiors i frenar les incursions enemigues provinents del mar. Gràcies a aquesta funció estratègica, Estocolm va créixer ràpidament com a centre de comerç, especialment dins la Lliga Hanseàtica, amb una notable presència de mercaders alemanys. Durant l’edat mitjana, la ciutat va viure períodes de prosperitat alternats amb conflictes interns i dominacions estrangeres, especialment dins de la unió que agrupava Dinamarca, Noruega i Suècia sota una sola corona. Un dels episodis més tràgics d’aquesta etapa va ser el bany de sang d’Estocolm del 1520, quan el rei danès Cristià II va ordenar executar desenes de nobles suecs. Aquest fet va provocar una reacció nacional que culminaria amb l’ascens de Gustau Vasa i la independència definitiva de Suècia.

Amb Gustau Vasa, Estocolm es va consolidar com a capital política i administrativa del regne. Però seria en el segle XVII quan la ciutat assoliria una importància decisiva en l’escena europea. En aquell moment, Suècia va esdevenir una gran potència militar, amb dominis al voltant del mar Bàltic. Estocolm era el centre des d’on es governava un imperi emergent, amb una administració eficient, una marina poderosa i una economia basada en l’explotació del ferro i la fusta. La ciutat es va expandir, es van traçar nous barris i es van aixecar palaus i edificis oficials que reflectien el poder de l’Estat. Amb ambicions imperialistes, va atacar territori alemany, danès, polonès i rus. Aquesta situació dominant va entrar en declivi el segle següent, amb pèrdua de territoris i influència internacional. En el segle XIX i principi del XX, Estocolm va experimentar una profunda transformació urbana. Es van enderrocar muralles, es van obrir grans avingudes i es van construir edificis inspirats en les capitals europees. En aquest context, alguns urbanistes i polítics van voler donar a la ciutat una semblança amb París, especialment en l’ús de bulevards amplis, places monumentals i façanes elegants.

He visitat Estocolm dues vegades, sempre a l’estiu, i les dues vegades m’ha fet la sensació d’estar visitant una gran capital europea, oberta al mar, lluminosa, amb un centre històric cuidat, fent el paper de capital política però també cultural i amb una vida comercial molt activa. L’ajuntament de la ciutat, situat a la vora del mar, té una torre molt alta oberta al turisme que ofereix una perspectiva de la ciutat espectacular; es veu perfectament que Estocolm és un arxipèlag i s’hi pot veure bé el seu centre històric, el Gamla Stan. Allà es troba el Palau Reial, un dels més grans del continent encara en ús, així com la catedral de Storkyrkan. També és destacable el Museu Nobel, dedicat al fundador dels cèlebres premis, Alfred Nobel, i en el qual es mostra informació sobre moltes de les persones que van obtenir aquest guardó i què havien fet per merèixer – lo.

Un dels museus més increïbles del món es troba a Estocolm, dedicat al Titànic suec: el Museu Vasa, que allotja un enorme vaixell de 52,5 metres d’altura i 69 metres d’eslora. El Vasa va ser un vaixell de guerra suec del segle XVII que es va construir per ordre del rei i es va avarar l’any1628 a Estocolm. Poc després de salpar, el vaixell es va capgirar i enfonsar a causa d’una mala estabilitat, provocada sobretot per un disseny massa alt i pesant. Va romandre al fons del mar, a l’entrada del port, durant 333 anys, fins que el van rescatar, el 1961. Un cop pescat, el van posar a terra ferma i al voltant van constuir l’edifici del museu. La nau, extraordinàriament ben conservada, és un testimoni impressionant de les ambicions militars del segle XVII i de la importància d’Estocolm com a potència naval.

Probablement, el museu més divertit de la ciutat és el dedicat al llegendari grup suec ABBA, una exposició interactiva i vivencial que explica la història de la banda pop, des de l’inici fins a l’èxit internacional. S’hi poden veure objectes originals, com ara vestits d’escena, instruments, discos d’or, portades i altres records, i hi ha espais recreats, com ara el Polar Studio, on van gravar molts dels seus èxits. El museu permet que el visitant es converteixi en el “cinquè membre d’ABBA” pujant a un escenari virtual amb hologrames d’Agnetha, Björn, Benny i Frida i també hi ha un karaoke (jo hi vaig cantar The Winner Takes It All). Un altre museu és el Moderna Museet, on vaig corroborar la meva tesi que determinat art contemporani és una enganyifa. Una de les obres exposades era un balcó amb una antena parabòlica. L’obra no l’havia construïda l’artista, sinó que era un balcó comprat en una empresa de balcons i una antena comprada en una botiga d’antenes. Vaig preguntar a un guia quin era el sentit de l’obra i em va dir que “volia expressar l’enyor de l’immigrant quan viu a l’estranger i mira canals de televisió del seu país d’origen utilitzant l’antena”. També cal destacar Skansen, un museu a l’aire lliure que recrea la vida tradicional sueca al camp, amb cases de fusta, objectes antics, i la guia vestida com una pagesa sueca de fa un parell de segles.

Estar en un arxipèlag també permet fer excursions en vaixell a altres illes. Una de les més visitades és Vaxholm, que té un petit poble costaner i una antiga fortificació militar. Es pot veure Estocolm des del mar quan un se n’allunya tot navegant, i també es passa pel costat de petites illetes on només hi ha una casa i una barca amarrada al davant. A Vaxholm, vaig veure una urgència mèdica i com va arribar l’ambulància, que òbviament era un helicòpter. Va aterrar al port, i la policia ens va demanar que ens allunyéssim per deixar espai suficient perquè l’ambulància aèria aterrés.

La vida nocturna també és un al·licient d’aquesta ciutat, tot i que cal dir que els suecs beuen molt, sobretot durant el cap de setmana. L’alcohol no es pot vendre als supermercats, sinó en unes botigues especialitzades, però això no impedeix que en vagin a comprar, i quan són al bar també beuen sense aturador. Una nit, vaig anar a un pub amb les persones amb qui compartia el viatge; després de beure una cervesa, vaig demanar una tònica i el cambrer em va mirar com si fos extraterrestre. “Deu voler dir un gintònic, no?” “No, tonic water, please”, li vaig contestar. Va omplir un got de mig litre (d’aquells de pinta de cervesa) amb tònica i me la va donar. “Quant li dec?”, li vaig dir. “Paga la casa”, em va contestar, convençut que devia tenir alguna malaltia terminal per no beure alcohol un dissabte al vespre i que amb aquell gest estava fent la bona acció del dia.