El primer que el viatger veu quan arriba en avió a la capital de Tunísia és el nom de l’aeroport: Tunis – Cartago, que conté el nom actual de la ciutat més important del país i també el nom de la civilització que va fer famós aquest racó del nord de l’Àfrica, la cartaginesa. Aquestes terres van ser habitades des de l’antiguitat per pobles berbers i, a partir del primer mil·lenni abans de Crist, pels fenicis, que van fundar Cartago, una poderosa ciutat estat que va dominar la part occidental del Mediterrani. Cartago es va enfrontar a l’antiga Roma republicana en les guerres Púniques, que els romans van guanyar, i van tenir així via lliure per esdevenir una potència durant segles. Després d’aquest conflicte, el polític romà Cató el Vell va pronunciar la famosa frase “Delenda est Carthago” (‘Cartago ha de ser destruïda’), i així es va fer: no van deixar pedra sobre pedra. Quan en vam visitar les ruïnes, només hi vam veure pedres inconnexes i els fonaments d’alguns edificis, que han estat desenterrats. Això sí, des d’allà hi ha una magnífica vista al mar. Roma va reconstruir la regió com una província pròpia, que subministrava blat, oli i riqueses a la metròpoli.

En època tardoromana, aquesta zona era cristiana (hi va haver dos papes provinents d’aquesta província romana) i s’hi parlava llatí i amazic. Agustí d’Hipona (sant Agustí), un dels pares de l’Església, era d’aquí i va morir quan els vàndals ja s’acostaven per fundar un efímer regne, que va ser conquerit posteriorment pels bizantins. En el segle VII dC, l’expansió àrab hi va portar l’islam i es va fundar la ciutat de Kairuan, que va esdevenir un bastió militar i un centre espiritual del Magrib. La seva gran mesquita, una de les més antigues i importants del món islàmic, la va convertir en la quarta ciutat santa de l’islam, després de la Meca, Medina i Jerusalem, i en un punt de difusió del coneixement i la jurisprudència religiosa. En el segle XVI, Tunísia va ser conquerida per l’Imperi Otomà, que va governar durant gairebé tres segles i va portar una influència cultural notable que perdura en l’arquitectura. El 1881, s’hi va establir el protectorat francès, que hi va deixar molta petja. Des d’aleshores, el francès és la segona llengua del país i tot es veu retolat en àrab i francès. Van construir infraestructures que encara existeixen i fins i tot va introduir moltes paraules i expressions en el dialecte àrab que s’hi parla. Em vaig fixar que, parlant en àrab, per saludar – se diuen “bonjour”, utilitzen “exactement” per reafirmar un argument, diuen “l’équipe nationale” quan es refereixen a la selecció nacional de futbol, i anomenen “l’avenue” el carrer principal de la capital, l’avinguda Habib Burguiba, que de fet és el bulevard més bonic que tenen i que van construir els francesos.

El país es va independitzar de França el març de l’any 1956, dirigit pel carismàtic Habib Burguiba, que va fer reformes socials amb un esperit laic. Molts tunisians el consideren el pare de la pàtria i el veneren com a George Washington als Estats Units o Simón Bolívar a Amèrica del Sud. Burguiba va ser deposat pel general Ben Ali el 1987, al·legant incapacitat, que va governar amb mà de ferro fins a la revolució del 2011. El malestar del país per les males condicions de vida de la majoria de la població i la corrupció va explotar com un barril de pólvora. La guspira va tenir lloc quan un noi anomenat Mohamed Bouazizi es va immolar, el desembre del 2010, perquè la policia li havia confiscat la seva parada de fruita i verdura en un mercat. Aquest fet dramàtic va desencadenar protestes massives que, el gener del 2011, van forçar la caiguda del dictador Ben Ali, posant fi a 23 anys de dictadura i inspirant la Primavera Àrab, que es va estendre a molts altres països i que, en el cas de Tunísia, va portar a la dissolució de l’antic règim i l’entrada en vigor d’una nova constitució, el 2014. La transició es va considerar un model en el món àrab, però al llarg dels anys va tornar a desil·lusionar la població: hi havia democràcia però persistien l’atur elevat, la crisi econòmica i tensions entre laics i islamistes. Des del 2021, el president Kaïs Saïed ha concentrat un gran poder. Hi ha hagut detinguts i acusacions contra la oposició política, incloent – hi partits polítics i líders crítics, sovint amb càrrecs com ara “conspiració contra l’Estat”. L’última elecció presidencial va veure l’exclusió o detenció de gairebé tots els candidats rivals de Saïed, posant en dubte la llibertat i la integritat del procés electoral. A l’avinguda principal de Tunis, els dies que hi vaig estar, hi havia en tot moment presència de militars armats.

Tunísia és un país que es veu atrotinat, desendreçat i deteriorat gairebé a tot arreu. La capital té una avinguda neta i polida, l’avinguda Habib Burguiba, i pocs llocs més. Als afores viu la classe benestant, bàsicament en dos indrets: a l’entorn de les ruïnes de Cartago, viu el president i hi ha un munt de cases de la classe dirigent i empresarial i, a la zona del llac, també hi ha una urbanització força nova, que ha estat finançada per Aràbia Saudita (i per tant no s’hi pot servir alcohol), que també és residència de la classe alta del país, amb comerços, cafès i restaurants. Cal dir, però, que el país té llocs arqueològics i museus dignes de visitar. A la capital trobem el Museu Nacional del Bardo, instal·lat en un palau otomà del segle XIX, que és un dels museus arqueològics més importants del Mediterrani. La seva col·lecció de més de 150.000 peces cobreix mil·lennis d’història (des de mosaics romans excepcionals fins a art islàmic i púnic) i és un punt de trobada de civilitzacions. La sensació que un té quan hi entra és que tenen tants mosaics que no els queda lloc on posar – los: n’hi ha a les parets fins arribar al sostre i fins i tot al terra. Un dels més destacats és un mosaic romà que representa el poeta Virgili acompanyat de dues muses. A l’entrada, hi ha una placa que recorda els 24 morts (21 d’ells turistes) que va haver – hi en l’atemptat islamista de març del 2015. Aquest atac va perjudicar el sector turístic, que va veure com baixaven els visitants els anys següents.

Un dia de bon matí ens vam dirigir cap a El Djem amb l’Ahmed, un guia local que parlava sis llengües, i l’Omar, el xofer del cotxe. En aquesta població es troba un dels amfiteatres romans més grans del món, comparable al Colosseu de Roma. Es va construir en el segle III dC, acollia combats de gladiadors i espectacles públics i es pot dir que és el monument romà més impressionant del nord de l’Àfrica. Després, vam anar cap a Kairuan. Pel camí, tot eren camps d’oliveres, fet que té molt de sentit si tenim en compte que Tunísia és el quart productor mundial d’oli d’oliva. Vam visitar la gran mesquita i vam poder veure que tenia visitants de molts països musulmans. Em va sorprendre el material de construcció: era feta de rajols. Els àrabs van fundar aquesta ciutat amb la intenció d’estar lluny de la costa i l’enemic bizantí. Finalment, aquell dia vam anar fins a Monastir, una població costanera amb una fortalesa a la vora del mar i coneguda per ser un destí de platja i el lloc de naixement del pare de la pàtria, Habib Burguiba. Hi ha una estàtua dedicada a ell. L’endemà, amb un altre guia, van visitar Dougga, on hi ha un teatre, temples, termes, i fins i tot un bordell romà, tot i que aquest aspecte només el comenten els guies quan en parlen; no surt als llibres locals. Dougga ens va impressionar pel seu estat de conservació, gràcies al fet que va quedar aïllada i no va ser excessivament utilitzada com a pedrera per construir edificis de segles posteriors. El camí per arribar – hi va ser llarg, però va valer la pena perquè és una de les ciutats romanes millor conservades de l’Àfrica. L’últim dia que vam ser a Tunis, vam anar a sopar a un restaurant on a l’entrada tenien un bust de Habib Burguiba. Tornant cap a l’hotel, vam veure tanquetes de l’exèrcit a l’avinguda principal de la ciutat per controlar l’ordre públic, atesa la nova etapa autoritària d’aquest país en crisi permanent.

El somni de Burguiba, 70 anys més tard, de tenir un país democràtic i pròsper, no s’ha complert i s’ha imposat la dura realitat.