En immigració, tothom opina i gairebé ningú no matisa. Dretes i esquerres alternen mentides, mitges veritats i exageracions que acaben distorsionant la percepció ciutadana. Primera fal·làcia: que no preocupa. Els baròmetres del CIS i del CEO situen la immigració entre les principals inquietuds, sovint just darrere de l’habitatge i l’atur. I una enquesta recent indica que el 63% dels catalans vol limitar – ne l’arribada. Des de l’esquerra, s’invoca el passat emigrant per justificar una acollida sense límits; però, noranta anys després, el món és un altre. Des de la dreta, en canvi, s’alimenta un relat alarmista que vincula immigració amb inseguretat i col·lapse. Uns recorden que la criminalitat té més a veure amb pobresa que amb origen; d’altres adverteixen del risc per a la identitat i el benestar. Hi ha, però, una veritat poc dita: l’Estat espanyol rep immigració sobretot per necessitat econòmica i demogràfica, no per generositat. Des del 2022, prop de la meitat del creixement s’explica per l’arribada de població estrangera, que ha cobert la gran majoria de nous llocs de treball. Aquesta política, impulsada ja l’any 2000 amb el govern de José María Aznar, també genera crítiques: recentment, el Cercle d’Economia ha demanat més control i perfils més qualificats. Perquè és evident que infraestructures pensades per a sis milions no poden servir – ne vuit. I, en una minoria lingüística com la catalana, la integració –amb coneixement obligatori de la llengua– és clau per garantir la supervivència cultural. També cal perdre la por a parlar de deportar qui delinqueix o rebutja integrar – se. I tampoc no és cert que els immigrants fan les feines que els nadius no volem fer. El problema d’aquestes feines són els salaris baixos; si es paguessin salaris més elevats, hi hauria molts més candidats per fer – les. Ni portes obertes sense límits, ni murs simplistes. En immigració, més que eslògans, cal realisme. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure.