La propera arribada de Kast al Palau de La Moneda ha estat entesa per molts com un nou episodi de l’onada d’extrema dreta internacional a les urnes, que se sumava al potent corrent de fons intern, social i ideològic, del llegat pinochetista. Però, en gran part, la seva victòria electoral la deu al govern presidit per Gabriel Boric, que va ensorrar les possibilitats que la candidatura d’esquerres hagués pogut guanyar. Una deficient gestió en molts àmbits ministerials, juntament amb la incapacitat per impulsar canvis estructurals als quals s’havia compromès, van provocar frustració, decepció i allunyament de molts antics votants a les urnes. Per trobar casos similars a aquest fracàs no ens caldria anar tan lluny del mapamundi…

Deixo de banda raons que ja van ser prou destacades a les cròniques de seguiment de la campanya electoral, com l’augment del crim organitzat –en bona part de procedència forana–, la crisi migratòria a la frontera nord amb Bolívia o la nul·la millora de la cistella de la compra per a moltes famílies. La revolta popular del 2019, tan intensa com mancada d’agenda política clara, quedava molt lluny. De fet, ja ho estava força quan es van celebrar les eleccions del 2021.

Hi ha hagut un factor que, tot i que no hagi estat determinant electoralment, exemplifica molt bé les esperances trencades del govern de Boric: la relació de l’Estat xilè amb els seus pobles indígenes no ha canviat pas. I el seu pes demogràfic no és pas anecdòtic: representen prop del 12% del conjunt de la població, amb molts d’ells vivint a l’àrea metropolitana de la capital.

És cert que se’n va parlar durant el llarg procés de la primera convenció constitucional, però allò no va ser atribuïble directament al govern, tot i que s’hi va implicar a fons. La proposta va estimbar – se no tant per algunes propostes transformadores, sinó per qüestions terminològiques, per molt que fossin justificades. Per al nacionalisme xilè, profundament arrelat en la major part de la seva societat, era absolutament inadmissible que es definís l’estat com a plurinacional.

El que sí que ha estat responsabilitat directa ha estat el fracàs en la restitució de les terres històriques maputxe –de llarg, el més nombrós dels onze pobles originaris reconeguts oficialment–. Unes terres de les quals van ser expulsats per l’ocupació militar de finals del segle XIX. Les seves comunitats van rebutjar de ple la proposta governamental, no només pel fet de no haver participat directament en la seva elaboració, sinó perquè, en lloc de plantejar una solució acordada i de llarg recorregut, pretenia implementar un procés accelerat de “punt final”, que deixaria fora la majoria de terres de qualsevol futura reclamació.

I, mentrestant, les accions d’ocupació directa de terres han tingut la mateixa resposta que la dels anteriors governs: repressió. L’estat d’excepció permanent del sud xilè, amb l’exèrcit desplegat per carreteres i camins, i l’aplicació sistemàtica de legislació antiterrorista als activistes maputxe implicats, il·lustra la incapacitat de resoldre políticament un conflicte que, des d’aquí, no puc definir de cap altra manera que de nacional.

Per moltes raons m’hauria agradat haver escrit un article totalment diferent a aquest. Una és que Boric va ser dels pocs polítics estrangers que van criticar amb fermesa la violència policial espanyola de l’1 – O.

I què passarà ara? Dos elements per a l’esperança: la històrica resiliència del poble maputxe i una nova fornada de futurs dirigents que estan sorgint del món local.