Són les vuit passades del matí al barri del Vernet de Perpinyà, i les portes de fusta de l’escola Arrels s’obren, malgrat la tramuntana que bufa intensament. Una fila de nenes i nens encaputxats, acompanyats pels pares, entren per immergir – se, durant tot el dia, en l’aula, últim santuari de la llengua catalana a França. Entre els alumnes, es dibuixa tota la societat del barri més pobre de l’Estat francès: nouvinguts del nord de França, nascuts a Dunkerque o Ivry i instal·lats recentment a Perpinyà, segones i terceres generacions de nets d’immigrants nord – africans, alguns fills de la comunitat gitana i, per fi, representants de les “velles famílies” rosselloneses. Tots nord – catalans, i han apostat, per diverses raons, per l’ensenyament immersiu i precoç en llengua catalana.

Aquest espectacle, que podria semblar banal, és de fet excepcional. Si la mainada pot seguir un ensenyament completament en català fins als set anys, abans d’integrar hores de francès progressivament fins a l’ultima classe de primària, és perquè durant més de cinquanta anys la societat civil nord – catalana va lluitar per convertir el botxí de seua llengua en el seu salvador. I efectivament, després de tenir la culpa de l’autoodi i de la substitució lingüística, l’escola representa, avui dia a la Catalunya del Nord, l’únic espai de transmissió de la llengua, i l’única fàbrica de nous i joves locutors.

Al Vernet, a Perpinyà, riba esquera del riu Tet, es pot trobar el conjunt de l’oferta educativa en català, amb tota la seua pluralitat. A uns centenars de metres de l’escola Arrels, escola pública i immersiva, i darrere l’estadi de rugbi de XIII Gilbert Brutus, La Bressola, escola associativa i també immersiva, hi porta un centre educatiu des de fa més de vint anys. Més al sud, en direcció del centre ciutat, trobem les escoles públiques bilingües, obertes entre els anys 1993 i 1995. Aquestes últimes divideixen el dia de manera “equilibrada”, entre el matí dedicat a l’ensenyament del català i la tarda, del francès –o viceversa–. Per fi, la majoria de la resta d’escoles monolingües del barri acullen, per 30 i 45 minuts per setmana, els intervinents de l’Associació per a l’Ensenyament del Català, l’APLEC.

Aquesta concentració educativa no és pas una casualitat. Des dels anys setanta i vuitanta, l’ensenyament en català es va arrelar als nuclis i barris més pobres de la Catalunya del Nord –i doncs de l’Estat francès– per tal de promoure un ensenyament popular, i de reeixir allà on la gran Éducation Nationale francesa ha fallit. És a dir, en la promoció social i en la lluita contra els determinismes familiars.