Ara que el debat polític torna a estar de rabiosa actualitat, aprofito per recordar que la ciutat de Lleida va ser la primera de tot l’Estat a prohibir l’ús del burca o vel integral islàmic en espais i edificis públics. Fa setze anys, quan, a partir d’una moció convergent, el ple de la Paeria la va aprovar amb el suport dels regidors del PSC, el partit al govern, CIU, PP, l’abstenció d’ERC i el rebuig de l’únic regidor de l’aleshores partit ICV. El paer en cap de la ciutat, el socialista Àngel Ros, ja va manifestar que la filosofia i la bondat d’aquella aprovació que quedaria reflectida en les ordenances defensava la llibertat de les dones. Un argument aplaudit per col·lectius musulmans com l’associació Atlas Magreb, que hi va donar suport en considerar que aquestes robes que tenen com a objectiu invisibilitzar les dones, no formen part de la religió. El seu president, Omar Charah, va ser prou clar afirmant que a Lleida i també a Tarragona, s’estava imposant el corrent radical salafista que dificultava la integració i la convivència del col·lectiu musulmà a la societat d’acollida: “És com un càncer que hem d’erradicar.” En canvi, òbviament salafistes com l’associació Watani defensava el contrari d’una forma gairebé amenaçadora, carregant contra les associacions religioses a les quals acusava d’estar absents en aquest debat “en el moment que les dones musulmanes més necessitaven la defensa dels seus drets [?]” afegint que els musulmans en prenen nota. Recordo el debat encès d’aquells dies on tothom hi posava cullerada atès que en l’aprovació de la moció es demanava que “Lleida sol·liciti al govern i, si s’escau, al govern espanyol que es promogui la legislació necessària per prohibir la utilització del burca, del nicab o peces anàlogues, a tot l’Estat”. El defensor del poble, Enrique Múgica, va afirmar que era imprescindible una norma general que legislés l’ús d’aquestes robes i la diputada socialista per Lleida i vicepresidenta del Congrés, Teresa Cunillera, assenyalava que el burca i el nicab son un “mètode d’anul·lació de la dona” afegint que “no és un debat polític o religiós, sinó dels drets de les dones”: “No podem consentir que hi hagi alguna cosa en la nostra societat que anul·li les dones.” Finalment el carro va acabar anant pel pedregar i, resultant del recurs presentat per Watani, esgrimint la defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques de les dones musulmanes, el 2013, el Tribunal Suprem va revocar la decisió municipal i ara ja es pot dir que, sumat a l’arribada a Lleida de nous imams salafistes, l’augment de dones velades als carrers de la nostra ciutat és alarmant. Tornem a la casella de sortida. Aliança Catalana ja va posar en evidència la desorientació general en un tema tan preocupant com és l’islam radical a Catalunya. Els interrogants, però, segueixen damunt la taula. Podem continuar sent tolerants amb els intolerants? Es pot defensar la llibertat protegint el dret a destruir aquesta llibertat? Tinguin sempre present aquell imam que va dir: “Aprofitarem la vostra democràcia per destruir – la.”