Historias del buen valle comença amb unes imatges en blanc i negre filmades en Super – 8 mm que, amb una textura antiga i com si fossin somiades, mostren horts i feixes, camins de terra, una vegetació de ribera: els vestigis del món rural de Vallbona, que, integrada a Barcelona com un barri dins del districte de Nou Barris, ha patit una transformació urbana mentre quedava aïllada en un territori trinxat per autopistes i vies de tren. Amb una atmosfera poètica, s’hi mostra, doncs, allò que resta de quan el lloc s’acordava al seu nom: una fondalada fèrtil per al conreu. Això mentre que, posteriorment, el film, a través de plans successius amb canvis de punt de vista, dona compte que allò que semblava un camp extens n’és un tros residual enganxat a un bloc de pisos o a una fàbrica.

Després del preludi en blanc i negre, als moments encara inicials d’ Historias del buen valle en què el director es fa present a través d’un càsting entre els habitants de Vallbona per realitzar – hi un documental, José Luís Guerin pregunta a un veí quina mena de film podria sortir – ne, del barri, o s’hi correspondria més: l’home contesta que un western i vol saber si això l’ajuda. El cineasta diu que ho fa molt i, atesa la seva estima per aquest gènere dins de la passió pel cinema, es pot intuir que, de fet, cap resposta el plauria més. Com no li havia d’agradar rodar en un barri perifèric de Barcelona (25 anys després de fer – ho al centre amb En construcción) que conserva una zona amb horts anomenada la Ponderosa?

El cas és que de la seva observació de la realitat de Vallbona, durant la gestació del film en més de dos anys al marge de la producció convencional i amb un finançament humil, n’extreu elements associats al western: un territori en transformació en què el tren (no l’arribada, és clar, però sí les vies: està prevista una reurbanització amb el soterrament de les actuals) hi té un paper important; com també el fet que l’han ocupat migrants. Però Guerin no vol jugar només als ressons cinematogràfics. Amb l’enregistrament de coses vistes/escoltades i d’algunes posades en escena, vol reflectir la realitat d’un barri on perdura un sentit de la comunitat: un món amenaçat per projectes de rehabilitació que, tot i que semblen concebuts per millorar – lo, poden donar pas a la gentrificació que obligui a desplaçar – se els seus habitants actuals.

Com suggereix el títol, si bé tant sembla al·ludir a Que verda era la meva vall com que amaga el nom del barri amb una traducció literal al castellà, el fantasma de John Ford (Guerin, el 1990 va realitzar Innisfree on va rodar – se L’home tranquil) palpita en una pel·lícula on, com he dit, els seus personatges reals mantenen un sentit de la comunitat i així de la solidaritat. Aquells (o els seus descendents) que, provinents del sud de l’Estat espanyol, van construir – hi cases d’amagat als anys seixanta hi conviuen amb persones arribades després d’altres llocs (magrebins, africans subsaharians, llatinoamericans, de l’Europa Oriental) i també de barris de Barcelona dels quals han sigut expulsades a causa de l’especulació urbanística. Un microcosmos.

En tot cas, en una pel·lícula profundament humanista i que flueix orgànicament a través d’un muntatge primorós, gent diversa de Vallbona explica les seves històries. Defugint – s’hi el miserabilisme, apareixen persones que viuen a gust al seu barri tal com és. Que canten i ballen, que feinegen a l’hort, que, desafiant la prohibició, es banyen al que resta del Rec Comtal o que assisteixen a un funeral on s’entona La vall del riu vermell. Es pot pensar que, idealitzant – ho, Guerin crea una utopia cinematogràfica, però, al capdavall, mostra que una altra realitat és possible en contra del conflicte i l’odi atiats.