“Si algú es pensa que la Unió Europea, o el conjunt d’Europa, està capacitada per defensar – se sense els Estats Units, és que està somniant. No és realista. No es pot”, va advertir recentment el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, al Parlament Europeu. Va ser pocs dies després que Donald Trump, a qui Rutte anomena “daddy” (“papa”)–, reculés i descartés des de Davos l’ús de la força militar per conquerir Groenlàndia, territori autònom danès i, per tant, d’un soci de l’OTAN i de la UE.

Els aliats europeus, més el Canadà, van interpretar aquesta baixada de to de Trump com una victòria de la cohesió que havien mostrat en respondre a les amenaces de Washington enviant una trentena d’oficials a l’illa àrtica. Era una missió exploratòria, però molt mediàtica. Evidentment, no hauria aturat una intervenció militar de l’exèrcit més poderós del planeta. Va representar, però, una exhibició d’unitat inèdita davant d’un president acostumat a imposar – se i a manar, encara que les seves ordres siguin incongruents i hostils envers els seus aliats més lleials. “Sí, som capaços de defensar – nos”, havia proclamat també al fòrum de Davos el president de Finlàndia, Alexander Stubb. Que ho digui el cap d’estat del país de la UE que té la frontera terrestre més llarga amb Rússia –1.360 quilòmetres– i que de la teòrica neutralitat va passar a ingressar per la via ràpida a l’OTAN arran de la invasió russa d’Ucraïna, pot semblar una arrogància. Cal tenir en compte, però, que fa dècades que Finlàndia es prepara per defensar – se, si cal, del seu poderós veí. Té un exèrcit modern i ben preparat, amb gairebé un milió d’efectius entre soldats i reservistes, i una xarxa de 50.000 búnquers, capacitada per protegir el 80% de la seva població –uns 5,5 milions d’habitants.

Finlàndia no es va relaxar ni en els anys de veïnatge econòmicament profitós amb Rússia, quan Vladímir Putin jugava partits amistosos d’hoquei sobre gel amb l’aleshores president finlandès, Sauli Niisto. Malgrat aquella aparent sintonia, Finlàndia invertia en defensa i en un concepte de protecció civil que implica tota la població. Noruega, soci de l’OTAN però no de la UE, segueix un model semblant, tal com ho fa Suècia, que va demanar l’ingrés a l’Aliança al mateix temps que Finlàndia.

Que Rutte mostri sense embuts la seva relació de dependència amb Trump, no estranya a ningú. És un servidor dòcil de la Casa Blanca, sigui per interès, sigui per convicció. Va posar – se al capdavant de l’OTAN l’octubre del 2024, després d’haver demostrat durant catorze anys la seva capacitat de maniobra com a cap del govern dels Països Baixos en constel·lacions polítiques complexes.