En curs, mig milió de persones seran regularitzats amb caràcter extraordinari per la via de reial decret, una manera peculiar de gestionar la immigració. A Catalunya, parlem del voltant de 150.000 persones que, sumades a les de les anteriors onades semblants aprovades per Felipe González, Aznar, Zapatero fan una xifra de prop de 500.000 immigrants sense papers regularitzats en aquest país.

En tot procés migratori intervenen dues forces motrius: els factors d’expulsió dels llocs originaris (per situacions de misèria, de persecució política, de manca de perspectives, etc…) i els d’atracció dels llocs de destinació (millor nivell de vida, serveis públics i protecció social impensables en el país d’origen…). En l’àmbit del mercat de treball, en l’origen de tot hi trobem la demanda de personal per part del sistema productiu, la possibilitat d’emprendre negocis i la possibilitat de portar tota la família al primer món.

Per norma general, almenys als països ben organitzats, hi ha una correspondència entre immigració i necessitats específiques del mercat de treball. Això és relativament fàcil de gestionar, amb un simple sistema de quotes, del tipus que aplica un país germà tan proper com és Andorra. A Espanya, en canvi, l’Estat veu passar treballadors i familiars, els ajuntaments els empadronen i la Generalitat els presta els seus serveis. Les empreses encantades de tenir mà d’obra barata (en alguns casos, irregular i en negre) i els familiars encantats de ser en un país que els acull, que els dona molt i que els demana poc (entre altres coses, ni la llengua). Espanya és una mena de país on tot s’hi val, que de tant en tant fa tabula rasa (regularització en curs) per seguir fent bona aquella cançó d’en Sisa que deia “Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú.” Ha de ser aquesta la manera?