Adolph Zukor, William Fox, Harry Cohn, Carl Laemmle, Jack Warner, Marcus Loew, Samuel Goldwyn, Louis B. Mayer. Tots ells jueus, de famílies originàries del centre i l’est d’Europa, són pioners de Hollywood, on hi van fundar, entre els anys deu i vint del segle XX, les productores que van crear el sistema d’estudis: seguint la relació dels seus noms, fruit d’una mutació dels originals a l’anglès, la Paramount, la Fox, la Columbia, la Universal, la Warner i, pel que fa als tres últims, la Metro Goldwyn Mayer (MGM). Per què, abandonant Nova York, van establir – se en una barriada de Los Angeles? La resposta enceta el recorregut de Jewishwood: La contribució jueva al naixement de Hollywood, una exposició comissariada per l’historiador Jordi Dorca, tècnic del Museu de Cinema de Girona – Col·lecció Tomás Mallol, que hi col·labora aportant fotografies, documents i objectes de la Col·lecció Vicenç Arroyo dipositada a la institució. Va inaugurar – se fa mesos anunciant – se que es clouria d’aquí a pocs dies, cosa que, com que tot ho faig quan toca la campana, em menava a escriure’n. S’ha allargat fins a l’abril, però igualment hi dedicaré aquesta tribuna. En un moment en què, de manera significativa, Netflix ha comprat Warner Bross però té una opa hostil de Paramount (Global), ho faig si més no per fer present un món que, transfigurat pels executius de les grans corporacions que van envair – lo i que han fet que el cinema sigui un residu dins de l’audiovisual i tota la indústria de l’entreteniment, fa temps que no existeix: allò que era pròpiament Hollywood.

El cas és que la resposta
és que els artífexs del naixement de Hollywood van alliberar – se a la costa oest d’un monopoli que, des de Nova York, dominava la indústria cinematogràfica als EUA. Com ho fa l’exposició, s’ha d’explicar que la majoria eren fills de jueus asquenazites que, a finals del segle XIX, havien arribat a Nova York fugint de la persecució i la discriminació als seus països, com ara Polònia i Hongria, o de la misèria: eren, doncs, jueus d’origen modest que, en començar el segle XX, van apostar pel cinema com a negoci, primer a través de l’exhibició i després atrevint – se a produir pel·lícules. Tanmateix, van ensopegar amb un conglomerat empresarial liderat per Thomas Alva Edison: Motion Picture Patents Company, que, a més, exigia el pagament d’una llicència de patent (pel que fa a càmeres, projectors, pel·lícula verge) als productors, distribuïdors i exhibidors independents. Aquests s’hi van enfrontar, però el trust era potent i agressiu. D’aquí els homes esmentats van traslladar – se, cadascun pel seu compte i no pas al mateix temps, a un lloc de la costa oest, on van establir – hi un altre monopoli. No hi van produir pel·lícules per explicar precisament històries del món jueu dissortat, sinó sobre el somni americà que encarnaven. Com és sabut, allò que van crear també va ser una fàbrica de malsons i fracassos.

A ‘Jewishwood’, hi ha plafons en què, amb una síntesi precisa, s’explica la història de cadascun dels creadors dels grans estudis de Hollywood dels quals es projecten en una paret les emblemàtiques capçaleres animades. També n’hi ha que posen l’atenció en altres productors jueus que, amb uns orígens semblants als pioners, van contribuir al gran Hollywood treballant als estudis o associant – s’hi com a independents. Hi apareix David O’Selznick, que va produir Allò que el vent s’endugué i va dur Hitchcock a Hollywood amb Rebecca. Una figura essencial és Irving G. Thalberg, que, primer produint per a la Metro i després per a la Universal, va promoure estrelles com Greta Garbo, Clark Gable i Joan Crawford.

Thalberg, mort el 1936, quan només tenia trenta – set anys, va inspirar Scott Fitzgerald per crear el personatge Monroe Stahr, sobre el qual gira la seva última novel·la: The love of the last tycoon. Reduint – ne el títol, The last tycoon, va ser adaptada l’any 1976 en l’última pel·lícula dirigida per Elia Kazan. També va ser l’última que va produir Sam Spiegel, jueu polonès iniciat en la producció a Berlín, d’on va fugir amb l’arribada del nazisme. Associat a la producció, entre tants altres films, de La reina d’Àfrica i Lawrence d’Aràbia, Spiegel té el seu plafó. Com John Houseman, que va fundar The Mercury Theatre amb Orson Welles i, abans d’enemistar – s’hi, va contribuir a la gestació de Citizen Kane. Em sembla interessant que produís The bad and the beautiful (1952), film de Vincent Minnelli sobre un productor tan apassionat com tirànic. D’aquest film, com de The last tycoon, es mostra un fragment dins d’un muntatge que encadena seqüències d’altres films i de sèries televisives que aborden el món de Hollywood i les seves transformacions. No tinc espai per explicar res més a propòsit d’una exposició que, si no ho han fet, encara són a temps de veure – la.