El món ja no és el que era. El president dels EUA, Donald Trump, i un equip de falcons modelats a la seva imatge l’han capgirat en poc més d’un any a la Casa Blanca. La intervenció militar a Veneçuela, que la matinada del 3 de gener passat va acabar amb el segrest —el mateix Trump va considerar adequada aquesta paraula— del president Nicolás Maduro, ha estat l’exemple més representatiu del nou ordre que imaginen per a un món que, a partir d’ara, haurà de rendir – se als designis de la superpotència.

Com a candidat, Trump va dir que els EUA ja no intervindrien en guerres alienes com ara l’Iraq o l’Afganistan. Però, des de la seva arribada al poder, va atacar l’Iran, va bombardejar posicions dels houthis al Iemen i d’Estat Islàmic a Síria, i es va involucrar com mai abans en el conflicte entre israelians i palestins. Però l’atac contra Veneçuela, sense permís del Congrés i al més pur estil dels cops que els EUA perpetraven a l’Amèrica Llatina el segle passat, és l’inici del retorn a la diplomàcia nord – americana dels canons. L’amenaça es renova cada dia i, aquesta mateixa setmana, torna a planar sobre Groenlàndia i l’Iran.

Deu hores després d’atacar Caracas, Trump va oferir una llarga roda de premsa en què es vantava de l’èxit de l’operació i posava en paraules què pensa del nou món. “El futur”, va dir, “vindrà determinat per la capacitat de protegir el comerç, el territori i els recursos fonamentals per a la seguretat nacional. Aquestes són les lleis fèrries que sempre han determinat el poder global, i així ho mantindrem.” Els EUA –pensen Trump i els seus ideòlegs– han de protegir – se ara de la Xina, Rússia i l’Iran, com abans ho feien de la Unió Soviètica. Per fer – ho, necessiten recursos naturals, com les extraordinàries reserves petrolieres veneçolanes, i fronteres segures. Sota aquestes premisses, el republicà va tornar a agitar la seva idea d’annexionar – se Groenlàndia, un territori autònom que pertany a Dinamarca i que Washington considera essencial per controlar el flux marítim a l’Àrtic. Stephen Miller, assessor de Trump en política interior —artífex de la seva qüestionada política migratòria—, va defensar el dret del seu país a apoderar – se de l’illa, fins i tot utilitzant la força. “Som una superpotència. I amb el president Trump, ens comportarem com a tal”, va dir Miller.

I una “superpotència” avança cap als seus objectius sense preguntar ni escoltar opinions alienes. “L’operació de captura de Maduro va ser l’essència de la política exterior de Trump”, va escriure al seu blog Richard Haass, president emèrit del Consell de Relacions Exteriors. “Va ser unilateral fins al moll de l’os. Va prestar una atenció mínima a la legalitat o a l’opinió internacional. Va emfatitzar l’hemisferi occidental en lloc d’Europa, l’Indopacífic o el Pròxim Orient. L’objectiu va ser el benefici comercial —en aquest cas, l’accés a reserves petrolieres— i enfortir la seguretat nacional, al voltant de les drogues i la immigració”, va opinar Haass. Trump va ser clar en aquest sentit. La lluita contra el narcotràfic —que ha comportat la destrucció al mar Carib i al Pacífic de 25 narcollanxes i un centenar de morts durant els darrers mesos— va ser només la porta d’entrada cap al veritable objectiu: les reserves més grans de cru pesant del món.

El pla de la Casa Blanca és que les petrolieres nord – americanes assumeixin ara la tasca de reconstrucció de la producció d’hidrocarburs veneçolana, destruïda després d’anys de mala gestió chavista i corrupció. Mentrestant, Trump va obligar el nou govern, en mans de Delcy Rodríguez, vicepresidenta de Maduro, a lliurar – li entre “30 i 50 milions de barrils de cru”, que els EUA vendran al mercat internacional com si fossin seus. “Aquest petroli es vendrà al seu preu de mercat, i jo, com a president dels EUA, controlaré aquests diners per garantir que s’utilitzin en benefici del poble veneçolà i dels EUA”, va dir Trump a través de la xarxa social.

Trump va presentar al desembre la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional, en què la Casa Blanca declara el seu objectiu de “restaurar la preeminència dels EUA a l’hemisferi occidental”. En el document, la potència hegemònica considera natural el control absolut de l’Amèrica Llatina, que ha tornat a ser el pati del darrere de Washington, tal com va proclamar fa dos segles el president James Monroe. Trump presumeix que ara el seu és el credo “Donroe”, un corol·lari d’aquell “Amèrica per als americans” que va servir per justificar cops d’estat i suports a dictadures militars, quan la qüestió era controlar l’expansió del comunisme soviètic al món. Ara ja no hi ha telons d’acer que divideixin el planeta i els marges polítics són més difusos, cosa que afegeix una dosi extraordinària d’incertesa i inestabilitat al món imaginat per Trump.

La visió és força simple. Dilluns passat, el Departament d’Estat es vantava en una publicació a X, al costat d’un retrat del president, que Amèrica “és el NOSTRE hemisferi”, amb el “nostre” en grans lletres vermelles. El destinatari del missatge és, sens dubte, la Xina, però també països que els EUA consideren enemics seus. El secretari d’Estat, Marco Rubio, va dir en una entrevista a la cadena CBS : “Al segle XXI, sota l’administració Trump, no tindrem un país com Veneçuela al nostre propi hemisferi, dins l’esfera de control i com a punt de referència de [la guerrilla xiïta libanesa] Hezbol·là, de l’Iran i de la resta d’influències malignes del món.”

És per això que els objectius de la Casa Blanca no es limiten a Veneçuela. Ja durant els primers mesos del seu mandat, Trump va carregar contra Panamà i el control que exerceix sobre el canal amb l’argument que els EUA n’havien estat responsables de la construcció i ara havien de pagar molts diners pel seu ús. El petit país centreamericà s’ho va prendre amb calma, però és possible que després dels esdeveniments a Veneçuela s’hagi de preocupar més que aleshores. El mateix passa amb Colòmbia i Mèxic. El republicà va carregar durant mesos contra el president Gustavo Petro, a qui va acusar de narcotraficant i de sostenir Maduro. La sang no va arribar al riu gràcies a una trucada telefònica la setmana passada, en què Petro va sentir del republicà que havia pensat fer “coses dolentes a Colòmbia”, però que ara ja no pensava fer – les.