Les illes Canàries, políticament dependents d’Europa però situades geogràficament a l’Àfrica, són un lloc que sempre he trobat fascinant. El seu paisatge entre volcànic i desèrtic, el clima subtropical, la gastronomia i l’omnipresent oceà Atlàntic converteixen aquest arxipèlag en un lloc idíl·lic on es pot anar tot l’any a relaxar – se i amb uns estàndards de vida europeus. Així també ho han vist molts europeus del nord que hi van de vacances o hi viuen permanentment. A Lanzarote, concretament, una de les illes de l’est, hi ha una quarta part d’estrangers, alguns d’un cert nivell econòmic que hi han anat a viure pel clima, destacant els britànics i els alemanys, i d’altres a treballar en el sector del turisme i la construcció, com ara els colombians.

Els que tenim una edat vam aprendre a l’escola que les illes Canàries eren set, però des de fa poc les coses han canviat i ara són vuit, perquè també s’hi compta La Graciosa, una petita illa habitada just al nord de Lanzarote.

Aquest arxipèlag volcànic va tenir un poblament tardà. De fet, no hi ha rastre de població ni en el paleolític ni en el neolític. Els primers habitants eren pobles d’origen amazic (abans en dèiem berbers) del nord de l’Àfrica, ancestres del que els europeus després van anomenar guanxes. Les evidències principals són l’ADN antic de restes humanes, la llengua aborigen que parlaven quan els espanyols les van conquerir, ara desapareguda, i de la qual conservem paraules recollides pels cronistes de l’època, i la ceràmica, amb paral·lels nord – africans. Com van arribar fins aquestes illes aquests pobladors? La hipòtesi més acceptada és que els hi van traslladar fenicis, cartaginesos o romans, de manera directa o indirecta, en operacions de colonització, explotació o fins i tot com a trasllat forçós de poblacions, però és una hipòtesi no provada que probablement no es podrà demostrar mai.

El primer viatger de què tenim evidències va ser el genovès Lancelotto Malocello, que hi va arribar el 1312 i va donar el nom actual a l’illa. Posteriorment, va ser la primera illa de l’arxipèlag conquerida per la corona castellana, l’any 1402. El rei indígena es deia Guardafia, segons diuen les cròniques, es va sotmetre i es va batejar, i la conquesta va ser fàcil. Lanzarote va servir de base per a la conquesta de les altres illes. A l’edat moderna, la van colonitzar castellans, portuguesos i mallorquins, que van conviure amb la població indígena que havia sobreviscut. També en aquesta època van rebre molts atacs de pirates anglesos, francesos i sarraïns.

Les illes volcàniques tenen erupcions de tant en tant, petites o grans. Tothom té present que la darrera erupció en aquestes illes va ser a La Palma l’any 2021, però abans d’aquesta les darreres havien tingut lloc a Lanzarote el 1824 i en el període 1730 – 1736, que van ser especialment espectaculars, amb més de 200 km² sepultats, desaparició de pobles, emigració massiva de la població i creació del paisatge volcànic actual de la gran zona de Timanfaya, on hi ha un parc natural en l’actualitat.

A Lanzarote, la població va implantar un sistema agrícola únic, els enarenados, camps creats amb picón (lapil·li o petits fragments de lava solidificada), que reté la humitat i permet conrear en terrenys àrids. S’hi cultiven especialment vinya, figueres i cereals. L’enginy humà per sobreviure en condicions adverses pot generar una imaginació sense límits.

L’illa va tenir una situació de precària subsistència fins a la dècada del 1960, quan el turisme va començar a arribar – hi i portar – hi diners. En els segles anteriors, molta població acabava emigrant a la Península o a Amèrica a la recerca d’una vida millor. La transformació de l’illa a causa del turisme, però, es va produir amb un respecte pel medi ambient poc freqüent en aquelles èpoques de desenvolupisme en què abundaven grans edificis de mal gust en zones litorals que avui dia encara existeixen. L’artífex d’aquest creixement respectuós va ser l’artista local César Manrique, que va tenir molta influència en la planificació del creixement urbanístic respectuós amb el medi i amb les tradicions de l’illa. Les creacions de Manrique són una visita obligada per a qualsevol persona amb sensibilitat artística que vagi a l’illa, i destaquen el mirador del Río, els Jameos del Agua, el jardí de cactus i la seu de la Fundació Manrique. Aquest darrer lloc, situat al municipi de Tahiche, té com a objectius la protecció del medi natural, la conservació i difusió de l’obra de l’artista, la promoció de les arts plàstiques i la reflexió cultural. A l’entrada, hi ha una escultura mòbil de Manrique que es mou amb el vent. Els Jameos del Agua són un lloc singular situat en unes coves subterrànies que abans havia estat una mena d’abocador i l’artista va convertir en un espai amb un estany, llocs de restauració i un auditori per fer – hi espectacles, tot plegat integrat en el paisatge i sense desentonar gens. El mirador del Río és un lloc integrat a la roca des del qual es pot veure l’illa de La Graciosa, situada al nord de Lanzarote. Està tan dissimulat que quan un es troba a La Graciosa costa molt de veure, perquè queda amagat dins del paisatge. En aquest lloc em vaig trobar un metge català jubilat que havia anat a viure a Lanzarote definitivament perquè buscava un lloc amb tranquil·litat i bon clima, segons em va dir.

Per anar a La Graciosa cal agafar un ferri des de la població d’Órzola. La Graciosa és l’illa principal de l’arxipèlag Chinijo, un conjunt d’illes i illots, algun dels quals són de propietat privada, segons em van explicar. Chinijo és una paraula del dialecte local que vol dir ‘petit’. La Graciosa té 700 habitants i 29 quilòmetres quadrats de superfície, no s’hi pot anar en cotxe privat i per desplaçar – se es pot utilitzar la bicicleta o un dels taxis que hi ha autoritzats per voltar per l’illa. És una zona molt verge i bonica. El taxista que em va dur a voltar per l’illa em deia que tothom estava molt preocupat per l’allau d’immigrants africans que reben constantment les illes Canàries i la pobra resposta d’Europa pel que fa a aquest tema. La zona és una reserva natural marina i està protegida pel valor del seu ecosistema. Un cop vaig haver tornat amb el mateix ferri que em va portar, vaig prendre un cafè en una terrassa d’Órzola al davant del mar, i el cambrer, un home d’uns cinquanta anys, era català. Com el metge que vaig trobar al mirador, també havia anat a viure a Lanzarote pel clima i la tranquil·litat.

Un altre lloc impressionant per visitar és el parc de Timanfaya, simbolitzat per un dimoni amb banyes i cua que va ser dissenyat per César Manrique. Com he explicat més amunt, Lanzarote va patir unes erupcions volcàniques molt intenses en el segle XVIII i el resultat és aquesta zona, que sembla ben bé un paisatge lunar per la manca de terra fèrtil i, per tant, de vegetació. Per visitar el parc cal deixar el cotxe en un aparcament i agafar un autobús, que és l’únic autoritzat per recórrer – lo. Cal dir que el conductor agafava els revolts amb una velocitat excessiva, fet que donava un punt d’emoció afegida a l’espectacular paisatge volcànic que s’hi pot admirar. A prop de l’aparcament hi ha una botiga de records i un forat al terra per on, si es tira aigua a dins, surt vapor disparat cap amunt com si fos un guèiser per l’alta temperatura que té la roca a molt poca profunditat. També hi ha un restaurant que cuina amb aquesta calor provinent de la terra tot posant una enorme graella en un pou que han construït a través del qual puja aire molt calent d’aquesta zona volcànica.

Passejar per Lanzarote és passejar per una illa formada a còpia d’erupcions volcàniques al llarg dels mil·lennis, és gaudir d’un paisatge espectacular i molt diferent al que tenim a Europa, de les creacions de César Manrique (artista que dona nom a l’aeroport), d’un urbanisme que ha estat respectuós amb el medi, d’un clima primaveral tot l’any i d’una sensació de tranquil·litat difícil de trobar en aquest món frenètic en què ens ha tocat viure.