En l’article Voler ser un mateix, publicat en aquest diari el passat 28 de desembre, Esteva Vilanova afirma que Catalunya ja està desbordada amb vuit milions d’habitants i que projectar un país de deu milions és una temeritat. La seva tesi, presentada sota un vernís de realisme, adopta un marc que s’ha anat imposant en el debat públic: el del col·lapse inevitable i la saturació demogràfica com a explicació del malestar social. És un relat seductor per la seva simplicitat, però resulta profundament equivocat i políticament paralitzant. Catalunya no col·lapsa per excés de gent; està asfixiada per la manca de poder i recursos. Confondre aquestes dues qüestions desplaça la responsabilitat política i alimenta discursos de replegament identitari que no resolen res.

Afirmar que el país “no és viable” amb la població actual no és realisme; és una claudicació prèvia. Significa acceptar que els serveis públics han de funcionar per sistema amb menys del que els pertoca i assumir con a natural una anomalia financera persistent. El veritable coll d’ampolla no és quanta gent viu a Catalunya, sinó el fet que una part molt significativa de la riquesa que genera el país no es pot gestionar des d’aquí per servir el conjunt dels seus ciutadans. Les dades són conegudes, però sovint s’ignoren deliberadament: el dèficit fiscal català se situa al voltant del 9,6% del PIB, cosa que representa uns 22.000 milions d’euros anuals que marxen i mai no tornen per invertir – se aquí.

Catalunya aporta molt per sobre de la mitjana estatal però rep sistemàticament menys del que li correspon; en recursos finals disponibles per càpita, queda lluny de les primeres posicions malgrat ser una de les principals locomotores econòmiques. Aquest és el desbordament real: la impotència de no poder invertir en sanitat, educació o transport amb els recursos que el propi país genera.

Quan els hospitals acumulen llistes d’espera o Rodalies falla, la causa no és la quantitat d’usuaris, sinó dècades d’inversió pública per sota del llindar necessari. Convertir la demografia en el boc expiatori permet esquivar el debat real sobre el finançament i la plena sobirania fiscal que el país necessita avui.

En aquest context, caricaturitzar l’estratègia dels partits catalans a Madrid com una simple “seducció per les catifes del poder”, com fa Vilanova, és una lectura superficial. En un sistema autonòmic que limita l’autogovern, l’acció política a l’Estat és una guerra de guerrilles pels recursos bàsics. La condonació del deute o el traspàs de Rodalies no són gestos simbòlics: són instruments concrets per recuperar marge financer i capacitat inversora. Sense aquests passos, la retòrica sobre la gestió responsable és paper mullat. El debat migratori també exigeix rigor. Presentar la immigració com el factor desestabilitzador principal és una simplificació que no resisteix cap anàlisi seriosa.

La població d’origen estranger sosté el mercat laboral i és clau per mantenir el sistema de benestar davant l’envelliment de la societat. Allà on hi ha tensions, el factor determinant no és l’origen, sinó la precarietat, la manca d’habitatge i l’absència de polítiques d’integració amb recursos suficients. El discurs de la por pot donar rèdits electorals, però no soluciona els problemes. La millora en la seguretat té molt més a veure amb l’eficàcia policial i la inversió que no pas amb escenografies punitives. El model de pressupostos baixos i exclusió només desplaça els conflictes d’un barri a un altre, sense atacar les causes. Projectar deu milions és una necessitat de massa crítica en la globalització.

El problema no és quantes persones viuen al país, sinó amb quin poder polític se les governa. Sense capacitat de decidir sobre els propis impostos, qualsevol creixement es viu com una amenaça; amb sobirania fiscal plena, esdevé una oportunitat de progrés. Per això, el debat de fons no és demogràfic, sinó polític. “Voler ser un mateix” no pot significar resignar – se a gestionar l’escassetat com si fos una llei natural. Hauria d’implicar aspirar a ser un país normal: capaç de planificar, d’invertir i de disposar dels seus propis recursos sense demanar permís constantment.

Si el col·lapse existeix, no és demogràfic: és un col·lapse democràtic que es resol amb més poder, més responsabilitat de debò i molta menys por al futur.