Per anar de Dubai a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units, vam llogar un cotxe i no vam agafar el camí més curt. Vam decidir fer una volta pel país i arribar fins a la part est, al golf d’Oman. Els 150 quilòmetres que separen Dubai del poble de Dibba al – Fujairah els vam fer a través del desert, passant per una autopista impecable amb fanals nous de trinca a dreta i esquerra durant tot el trajecte. Al golf d’Oman el mar ja es veu més brau que al golf Pèrsic, perquè allò ja és l’oceà Índic. Dibba al – Fujairah, que pertany a un altre emirat diferent del de Dubai, té els diversos edificis governamentals tots fets amb el mateix patró al llarg d’una carretera, amb un estil arquitectònic més aviat tradicional i amb unes dimensions importants. Al poble, hi ha un port que sembla força nou, bars i restaurants, i al mar s’hi veuen surfistes que aprofiten el vent i les onades oceàniques. Vam prendre un cafè en un Starbucks, on la majoria dels clients eren emiratians: els homes, vestits de blanc, i les dones, amb la túnica negra femenina, tots molt elegants. Després vam recórrer un tros de costa i vam passar per alguna altra petita ciutat, i vam tornar cap a l’est, seguint un tros de la frontera amb Oman, i vam tornar a travessar el desert, aquest cop en direcció a Abu Dhabi, amb una autopista de primera categoria com en el viatge d’anada.

Abu Dhabi, la ciutat amb la renda per capita més alta del món, és la capital dels Emirats Àrabs Units, una ciutat no tan gran com Dubai però de dimensions considerables, i també amb una silueta urbana de gratacels. Un dels que es poden visitar –i s’hi pot pujar a dalt de tot a veure les vistes– és la Torre Etihad, que porta el nom d’una de les companyies aèries del país, coneguda perquè patrocina diversos clubs de futbol, entre els quals, el Girona FC. Des de dalt de la torre, s’hi veu el Palau Presidencial i l’hotel Emirates Palace, un dels més luxosos de la ciutat i el lloc on, segons van publicar diversos mitjans, va anar a viure durant una temporada l’autoexiliat Joan Carles I, antic rei espanyol. És un gran complex que, entre altres coses, té un parc d’atraccions propi i platja privada, i l’habitació més bàsica costa 1.500 euros per nit, preu sense esmorzar. Nosaltres ens vam allotjar en un hotel molt més modest, i cal dir que els preus dels hotels en general allà són inferiors als de Barcelona. Hi havia turistes de països àrabs i de països occidentals. A les habitacions, a terra, hi havia un indicador de cap a on era la Meca, la direcció cap a on resen els musulmans.

La Gran Mesquita del xeic Zayed és un dels llocs que cal visitar si un passa per Abu Dhabi. És la més gran del país i està dedicada al primer president dels Emirats Àrabs després de la independència, que hi està enterrat. És d’un color blanc enlluernador, d’unes dimensions colossals i d’una netedat impecable, com no podia ser d’una altra manera en un país on tot és net i lluent. A diferència de mesquites d’altres països, pot ser visitada per persones de qualsevol confessió. Ocupa una extensió de 20.000 metres quadrats i pot acollir 41.000 fidels. Té quatre minarets de 107 metres d’altura i més de 1.000 columnes. A part de materials nobles com el marbre, també s’hi van utilitzar milers de pedres precioses i semiprecioses incrustades en la pedra. Els llums d’aranya de la sala de pregària pesen 9 tones cadascun i la catifa que hi ha és la més gran del món: pesa 47 tones, té més de 2.000 milions de nusos i va ser feta a mà per 1.200 dones iranianes. L’any 2019, el papa Francesc s’hi va reunir amb alguns líders musulmans del país per tal de treballar units pel diàleg entre religions i la pau, segons van informar diversos mitjans. Hi ha fotos de la trobada en un passadís d’accés al temple. El que sobta quan un hi arriba és que et fan passar per un soterrani on t’has de registrar i, per arribar a l’edifici religiós, cal passar per un centre comercial amb un munt de botigues i restaurants, que no es veu des de l’exterior. La religió, als Emirats, no és incompatible amb el negoci, i de fet van de bracet.

Una altra visita essencial és el Qasr al – Watan, el Palau Presidencial, d’un luxe i ostentació importants, com és d’esperar. A part de ser utilitzat per a propòsits oficials, des del 2019 es pot visitar com a atracció turística i, com la Gran Mesquita, també és d’un blanc lluminós. L’interior conté una secció anomenada “la Casa del Coneixement”, amb un Alcorà i una Bíblia, que simbolitzen la tolerància religiosa que hi ha en aquella societat, i també més de 50.000 llibres que contenen fets de la història del país. La decoració, il·luminació i dimensions del palau deixen el visitant senzillament bocabadat.

Un dels principals motius pels quals visitar Abu Dhabi és anar a la sucursal que el Museu del Louvre hi ha instal·lat. L’any 2007, França i els Emirats Àrabs Units signaven un acord entre governs per construir – lo. L’arquitecte és el cèlebre i guardonat Jean Nouvel, que va fer un disseny espectacular i molt atractiu. L’edifici té una cúpula de 180 metres de diàmetre i sembla que flota perquè s’aguanta amb quatre pilars que no es veuen a simple vista. Està formada per 7.850 elements en forma d’estrella que filtren la llum de manera que creen un efecte visual molt evocador, que recorda la manera com la llum es filtra entre les fulles de les palmeres. El museu, inaugurat l’any 2017, està situat en una illa arran de costa, i el carrer que hi porta es diu Jacques Chirac. El director és Manuel Rabaté, de nacionalitat francesa i amb un currículum important de gestió cultural al seu país natal. El concepte de museu és molt interessant: pretén fugir de l’eurocentrisme que regeix molts altres museus i pretén ser un museu universal, amb peces de tots els continents i de totes les èpoques. A part del Louvre, en el tractat hi participen altres museus i institucions culturals franceses. Té una col·lecció permanent de 700 peces pròpies, 300 de prestades i cada any el Louvre els en deixa un centenar. La qualitat de totes les peces és excepcional i el catàleg es pot comprar en àrab, anglès i francès. En entrar al museu, a la sala anomenada “el gran vestíbul”, el primer que troba el visitant són unes vitrines amb peces que indiquen que els humans, malgrat les diferències culturals i les distàncies geogràfiques, no som pas tan diferents. Hi ha una vitrina amb eines prehistòriques de França i l’Aràbia, i són gairebé iguals. Hi ha màscares funeràries del Líban, el Perú i la Xina, i també s’assemblen. També hi trobem petites escultures que representen genets de llocs ben diversos i són ben similars. Gerros, figures religioses, urnes funeràries, plats o maternitats també corroboren aquesta coincidència entre civilitzacions llunyanes i mostren l’esperit d’universalitat que es pretén transmetre. Quan hi vam anar, hi havia exposada de manera temporal una de les versions de L’habitació d’Arles, de Van Gogh, la que es troba habitualment al Museu d’Orsay de París i un dels quadres més cèlebres d’aquest pintor neerlandès. La tolerància religiosa del país també es pot veure en una de les sales on hi ha exposats textos sagrats històrics de diferents religions: una Bíblia francesa del segle XIII, un Alcorà de Damasc del mateix segle, una Torà jueva del segle XV i altres documents històrics del taoisme i del budisme. L’interès per la cultura no s’acaba amb el Louvre d’Abu Dhabi, sinó que es materialitzarà en diversos museus que hi ha en projecte o en construcció: un museu d’història natural, un altre de dedicat a la història dels Emirats, una subseu del Guggenheim dissenyada per Frank Gehry (com és el cas del museu de Bilbao) i altres projectes, tots al districte cultural de la ciutat.