En cas d’haver – hi línies difícils d’abordatge, aquest títol en seria una, pel que fa a la cura de la salut mental quan se suma en els diferents processos de desxifratge de qui coneixem com a “extrema dreta”. Es tracta d’una lluita en què cada batalla suposa un pas més a donar veu a qui escup contínuament amb el seu argumentari a tot el que surti dels seus límits, si és que en tenen. Operen amb els esquemes de reproducció dels discursos que hem tipificat com a discursos d’odi, quan en realitat darrere d’aquests hi ha la perpetuació de l’establishment en la seva màxima expressió.

La preservació de l’estat “del tot”, diuen, a través de discursos colonials que sempre han estat presents perquè han sabut adaptar el “relat” racista, xenòfob i totes les formes d’opressió al llarg dels segles. Aquesta adaptació ha sigut gradual? Hi ha hagut avenços, això és indiscutible. Avui tornem a estar en aquell període en què els discursos colonials s’exposen als escenaris polítics globals, regionals i locals sense miraments, de fet tenen una mirada, la de la nostàlgia a l’imperialisme clàssic.

Desxifrem – los amb una experiència personal representant una col·lectivitat sobre la lluita contra el blackface en un dels aparells ideològics més potents avui dia: aplicacions digitals on només cal corrent d’electricitat –és clar que no em refereixo a la del cervell–, internet, una cadira i un micròfon.

Aparentment, solen estar a favor dels canvis, s’interessen per un col·lectiu que ha denunciat reiteradament el blackface. Però aquesta només és una estratègia per captar – nos al canal digital.

La possibilitat de contextualitzar la lluita, contra el blackface, és nul·la, atès que el robot de torn no deixa parlar: trepitja el fil argumentatiu. I es dedica a repetir el mateix: “les coses, com han sigut sempre”, de fet està programat per això. El que realment vol dir aquesta afirmació és que “les pràctiques que els suposin un privilegi, encara que la conseqüència sigui desposseir del ser, fer i sabers dels altres, s’han de mantenir” perquè és clar que no tenim cap màquina del temps.

Rebutgen tota argumentació: van en contra de tot i de tots. No s’estableix ni debat, i molt menys diàleg. Posseeixen la veritat absoluta: aquesta és el manteniment del domini dels uns sobre els altres: primer els de casa. I qui són els de casa? La defensa d’una estructura colonial no té escrúpols: la jerarquia, el fet és que tenen clar qui és digne de ser, fer i saber, i qui no.

No rebusquen gaire, perquè aquest és el seu ordre. Un ordre que es vol regenerar. No obstant això, l’herència colonial ha fet un gir i s’està tornant imparable. Una part de la literatura i la pràctica d’aquesta trenca tots els esquemes racistes prescrits, es vol transformar i comencem a parlar de descolonialitat. Més endavant, de l’herència descolonial. I continuarem endavant! Això és el que converteixen en amenaça per a la seva posició, “privilegiada”? Però fins a on poden arribar? Els seus tentacles estan més a prop del que ens pensem, estan entre nosaltres, els mortals.

Quan tota forma de ridiculitzar les lluites dels oprimits s’acaba, s’hi afegeixen totes les formes de correcció a la teva persona. Al to? A la vestimenta? Al color de pell? A l’origen? Tot el que sigui objecte de burla que segueix el quadre del racisme. I, finalment, s’afegeix la construcció de tota forma de difamació contra la mateixa persona que dona la veu i la cara a allò que rebutgen, i neguen que pugui ser una altra cosa: a les persones negres, amb vel, etc. Perquè quants petits i grans imperialistes coneixeu que donin la cara? Per oprimir s’amaguen entre comentaris buits. No tenen límits. Llavors, hi ha algun espai on se’ls pugui ubicar en algun eix ideològic? Davant aquest panorama, plantem cara sense miraments. Des del carrer, la comunitat, a les institucions de tots i per a tots amb el sud cap al nord. La transformació social serà descolonial o no serà!