Quan l’any 2016 Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units davant la clara favorita, Hillary Clinton, molts analistes van renyar els mitjans de comunicació europeus per haver menystingut el líder republicà, per haver – lo tractat de pallasso. Segurament els analistes tenien raó, però la veritat és que costa, d’entrada, prendre’s seriosament el personatge. Només cal veure la primera compareixença que va fer després del segrest de Nicolás Maduro: frases curtes, adjectius simples i grandiloqüents, bons i dolents, i una retòrica rudimentària, ideal perquè els estudiants de nivell elemental d’anglès el facin servir de listening.

Quan, ahir va fer cinc anys, una multitud de seguidors de Trump van assaltar el Capitoli instigats pel seu líder, que acabava de perdre les eleccions enfront de Joe Biden, semblava que la història política dels Estats Units havia tornat a un cert senderi, fins que el magnat novaiorquès va superar l’episodi de l’assalt al símbol del poder nord – americà i va tornar a la Casa Blanca més desbocat que mai.

Trump ja no té a la seva administració dirigents que li amaguin papers delicats del seu despatx perquè no faci disbarats. Ara s’ha envoltat de personatges submisos que li riuen totes les gràcies i els seus aliats internacionals no gosen fer – lo enfadar, no fos cas que acabessin rebent.

Tard o d’hora, Trump deixarà la Casa Blanca, però el problema no s’haurà acabat. El president nord – americà ha creat escola i han sortit com bolets una colla de líders ultradretans, escampats per tot el món, amb el mateix discurs simple i grandiloqüent que, ves per on, també atrapa molta gent a Europa. I Catalunya no n’és cap excepció.