El diccionari defineix el dèspota com aquell que governa sense límits ni miraments. Fins aquí, res de nou. La novetat és que, al segle XXI, el despotisme ve amb corbata, una cara taronja, un cabell retenyit de ros i una habilitat innata per governar el món a cop de tics i dèries. Donald Trump no necessita proclamar – se rei del món: només li cal deixar clar qui mana, qui obeeix i qui sobra. I, si cal, ho fa mentre assegura que tot plegat és per facilitar una “transició”. El despotisme ja no és el que era. Abans exigia uniformes com els de Hitler, bigotis tipus Aznar i discursos des de balcons de marbre com els de Mussolini. Avui n’hi ha prou amb una xarxa social pròpia i la convicció íntima que el món funciona millor quan obeeix perquè ets tu qui té tota la veritat. Els altres són imbècils. Una actitud típica de l’extrema dreta més reaccionària i que a l’Estat espanyol té els seus acòlits. I, per tot això, Trump no necessita coronar – se. Ja actua com si fos l’encarnació d’alguna divinitat o hagués estat ungit pel creador. Governa amb la naturalitat de qui creu que la força és una virtut moral i que el dret internacional és una recomanació.

El cas veneçolà ha estat aquest cap de setmana un exemple perfecte d’aquest nou teatre del poder. Amb Nicolás Maduro fora de joc, reclòs en un centre de detenció de Nova York, el Tribunal Suprem de Veneçuela ha decidit que Delcy Rodríguez assumeixi la presidència del país interinament. Tot aparentment respectant la legitimitat local. Però si alguna cosa ens ha ensenyat Trump és que qui ordena el món és ell. Rodríguez, als seus 56 anys, es troba davant un paper estrany: ha de representar l’autoritat d’un govern derrocat mentre decideixen des de la Casa Blanca. Llavors, és presidenta o una corretja de transmissió? Trump ja ha resolt el dubte abans que ningú s’ho pugui plantejar: no hi haurà nous atacs si ella fa el que vol la seva administració. El despotisme sense subterfugis estalvia eufemismes.

Ara ja no parlem de diplomàcia, sinó de dictar la política d’un país perquè és ric en petroli. De submissió pactada per beneficiar – se d’uns recursos. D’una sobirania amb clàusules que faci rics els qui ja en són. Però tot plegat es ven com una “transició”, paraula màgica que ho justifica tot: bloquejos, amenaces, operacions militars i detencions controvertides. La transició és el concepte comodí: serveix tant per canviar règims com per canviar cares sense tocar el fons del problema. I no és que Maduro sigui un xaiet. Al contrari. Segurament es mereix el que li passa i molt més. El seu règim autoritari no ha portat res de bo a Veneçuela i moltíssima gent n’ha hagut de fugir. Però un presumpte argument de “narcoterrorisme” no justifica ingerències disfressades de bones intencions. I més quan el derrocament només busca l’enriquiment.

I aquesta dualitat que ha creat Trump amb la detenció de Maduro s’ha manifestat en una fragmentació internacional. Alguns governs celebren l’arrest com una victòria de la justícia; d’altres denuncien una vulneració flagrant del dret internacional, un segrest polític sense cap empara jurídica sòlida. El debat no és menor, perquè el precedent és inquietant: si un president pot ser detingut dins del seu país per una altra potència sense respectar tractats, quin és el límit? Qui decideix on és el límit? Trump? Un sonat que reparteix legitimitats al seu gust: ha escombrat l’opositora María Corina Machado amb una frase: no té suport ni respecte dins del país. És una afirmació tan rotunda com indemostrable, però això ja no importa. En el nou ordre despòtic, la percepció pesa més que les urnes; i la narrativa, més que els fets. Només cal arribar al poder per decidir qui és el bo i treure drets als que consideres dolents. Només s’ha de recordar les seves polítiques quant a immigració o llibertats del col·lectiu LGTBI.

Tot això passa mentre el món sembla contenir la respiració. No només per Veneçuela, sinó per una geopolítica que ha entrat en fase d’ebullició permanent. Les normes que havien de posar límits al poder són qüestionades o directament ignorades. El despotisme ja no s’amaga: es presenta com a pragmatisme, com a solució.

Paradoxalment, mentre el planeta crema políticament, aquí baixen les temperatures. A Catalunya es preveuen nevades i un dia d’anar a esperar els Reis especialment fred. Gel a les carreteres, foc als despatxos: mentre les previsions rebaixen els mals auguris meteorològics inicials a Catalunya, la tensió internacional creix. Potser per això el fred sembla més intens: perquè no ve només de l’aire, sinó de la sensació que les democràcies estan en risc, que els dèspotes tornen a manar sense complexos i que el dret internacional es congela com un bassal a la matinada. Potser el veritable miracle de Reis seria despertar en un món on faci una mica menys de fred. Mentrestant, tothom que s’abrigui, faci cas de les alertes de fred i desemboliqui regals.