El president Jordi Pujol va tenir la sort no només de comptar amb la impressionant intel·ligència que li va donar la natura – Xavier Rubert de Ventós va arribar a escriure que hi havia accions polítiques que va dur a terme Pujol que “mai no les entendrem” per incapacitat intel·lectual de la majoria – , sinó amb la de tenir amics, companys i professionals que, essent fidels i competents, el van acompanyar en l’aventura de la reconstrucció nacional de Catalunya durant el període que ell actuava contra el franquisme (1946 – 1975), durant els anys que es va llançar de ple a la política (1974 – 1979) i durant els anys que va ser president de la Generalitat de Catalunya (1980 – 2003) i també posteriorment. Un d’aquests esplèndids companys de viatge va ser el mestre i pedagog Joaquim Arenas i Sampera, un home fidelíssim, abnegat, intel·ligent, treballador i amb visió de país.

Arenas, nascut a Mataró el 27 de gener de 1938, va morir el passat 20 de desembre a l’edat de 87 anys a la seva residència de Premià de Mar, al Maresme, on vivia des de feia anys. Es va casar, en un primer matrimoni, amb Montserrat Sala, amb qui va tenir quatre fills. Posteriorment (1979) va conèixer la també pedagoga i inspectora d’educació Margarida Muset i Adel (Barcelona, 17 de desembre de 1945), amb qui es va casar i va tenir dos fills. Va estudiar al col·legi Valldemia dels Maristes de Mataró, i posteriorment al col·legi Sant Antoni dels Salesians, a la mateixa ciutat. Va haver d’aprendre el català de manera autodidacta. Després va ingressar al Seminari Menor de Barcelona (1952), a la Conreria, i d’aquí al Monestir de Montserrat (1958), però un any després va deixar la via religiosa a causa d’una malaltia. Havia cursat estudis de mestre i finalment es va llicenciar en Ciències de l’educació a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria laboral, i lògicament patriòtica, va estrictament lligada al món educatiu, a la pedagogia i a la difusió del coneixement de la llengua catalana, i concretament a la implantació de la immersió lingüística a partir de 1985. Va començar com a professor de l’escola Montessori de Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat (1960 – 1961), i posteriorment va ser professor de l’Escola Unitària de Sant Feliu de Cabrera de Mar (1961 – 1968) i de l’escola Sant Gregori de Barcelona (1969 – 1975), fins que del 1975 al 1977 va passar a dirigir l’equip de mestres de l’escola del mateix nom però que hi havia a Sabadell i que des del 1975 va iniciar el camí de la reconversió en escola catalana.

En paral·lel a tota aquesta tasca laboral, Arenas va dur a terme una feina ingent de divulgació de l’ensenyament de la llengua i cultura catalanes des de diverses plataformes, organitzacions, biblioteques i escoles, sovint sense cobrar ni un cèntim i com a persona impulsora i coordinadora de cursos. El movia una estima infinita per la llengua catalana. El 1968 ja el trobem com a organitzador de l’Any Fabra a Cabrera de Mar, al Maresme, on van realitzar concursos literaris per a infants i diversos actes que explicaven la reforma lingüística impulsada per Fabra. El Maresme és una de les comarques catalanes, juntament amb el Barcelonès i el Baix Llobregat, per on Arenas s’ha mogut més i ha lligat més fils. El 1970 va iniciar cursos de català destinats als infants a la Biblioteca Popular de Santa Coloma de Gramenet i el 1971 va ser l’organitzador de la campanya “Català a l’escola” a la mateixa ciutat, on va trobar una certa col·laboració de l’ajuntament malgrat ésser els darrers anys del franquisme. La seva tenacitat el van portar a coordinar, entre 1971 i 1972, les classes de català a Santa Coloma de Gramenet i els seminaris de professors: això vol dir que s’impartien un mínim de dues hores de català per setmana a cada aula i dins l’horari escolar per a tots els nens de tots els cursos i nivells, una fita difícil en aquell temps, on s’anava a contracorrent i la infraestructura era més que escassa. I va poder aconseguir que per primera vegada els professors de català cobressin un sou fix mensual, amb tres pagues extres incloses.

Si fem una mica d’història, cal esmentar la creació, el 1961, de la Comissió Delegada de Català d’Òmnium Cultural, la qual seria substituïda per la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC) a partir de 1968. És aquí on el nostre mestre i pedagog, sota les ordres de Joan Triadú i al costat de Carme Alcoverro, Enric Larreula, Josep Pasqual i Ernest Sabater, va començar a trobar – se amb una certa estructura per poder expandir els cursos de català arreu. Alcoverro, que aleshores era molt jove i estudiava Magisteri, el va conèixer cap a finals de 1975. Afirma que “jo li tenia un gran respecte” i que Arenas i Sabater eren els que dirigien l’equip pedagògic: “sempre ens va motivar i ens va fer una confiança total”. Des de la DEC es van organitzar, en el districte de Sants de Barcelona i com a prova pilot, diversos cursos que mantenien les característiques dels que s’havien fet a Santa Coloma de Gramenet. Arenas no parava i gràcies a la delegacions territorials d’Òmnium contactava amb multitud d’ajuntaments per portar la bona nova dels cursos de català i, també, coordinar el professorat que impartia català en seminaris de treball que es feien quinzenalment i que ajudaven a resoldre tota mena de dubtes relacionats amb la didàctica de la llengua. Joaquim Arenas va acabar esdevenint el coordinador general (1972 – 1974) i director de l’equip pedagògic de la DEC (1975 – 1980).

Juntament amb altres professors, el 1974 va fundar el Grup Promotor d’Ensenyament i Difusió del Català, amb l’objectiu de la promoció d’actes en pro del català i la publicació de llibres que l’ensenyessin. El mateix any va ser el director pedagògic de la col·lecció “Llibres amb cua”, adreçada als nens i nenes, i el 1975, per un encàrrec de l’editorial Aymà – Proa a la DEC, va dirigir una altra col·lecció titulada “Llibres per a l’ensenyament Baldiri Reixac”.

Arenas, que havia sembrat molt i que s’havia anat fent un nom com a gran especialista en l’ensenyament de català, el 1976 és finalment cridat per l’aleshores incipient Departament d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya i li ofereixen el càrrec, que accepta, de coordinador del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC). Entre el 1977 i el 1978 va formar part de la Comissió Mixta entre la Generalitat i el Ministerio de Educación y Ciencia per mirar com s’incorporava l’ensenyament del català en el sistema educatiu, i el 1979 va esdevenir cap de la Secció del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya (ho seria fins el 1984), i també va ser el secretari de la Comissió Tècnica Reguladora de l’Ensenyament del Català al Departament d’Ensenyament (1980 – 1984), fins que el 1984 va ser nomenat el cap del Servei d’Ensenyament del Català, un càrrec que ostentaria fins a la seva jubilació el 2003.

El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 7/1983 de normalització lingüística, la qual va donar cobertura al model pedagògic d’immersió lingüística a l’escola catalana. El 1983 – 1984 són anys crucials al nostre país perquè, sempre sota la batuta d’Arenas i sempre amb el vist – i – plau del president Pujol, comença la implantació del Programa d’Immersió Lingüística (PIL), que tria dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramenet, les quals bona part dels seus alumnes eren castellanoparlants. No entraré aquí en la valoració del PIL, però és evident que, malgrat els seus defectes, va donar molts bons fruits. El problema és que, després del pas d’Arenas per la Generalitat, el PIL no sempre ha tingut el seguiment i l’actualització que seria desitjable.

Joaquim Arenas tenia la virtut de ser un teòrico – pràctic de la immersió lingüística: n’havia estudiat la metodologia, havia teoritzat de com portar – la a la pràctica en el cas català i l’havia implantat a través del PIL. I també havia assessorat els governs de Bolívia (1991) i Guatemala (2000) quan volien introduir les respectives llengües indígenes en el seu sistema educatiu. Dels prop de trenta – cinc llibres que va publicar al llarg de la seva vida, més de la meitat són dedicats a l’ensenyament del català i a la immersió lingüística. Hi destaquem Del català a l’escola a l’escola catalana: la visió i la tasca de la DEC d’Òmnium Cultural (1982), amb col·laboració amb Ernest Sabater; La immersió lingüística. Escrits de divulgació (1986); Escola catalana, el nom no fa la cosa (1987); La llengua a l’ensenyament primari dels Països Catalans (1988); Absència i recuperació de la llengua catalana a l’ensenyament a Catalunya (1989); i també, amb Margarida Muset, La immersió lingüística. Una acció de govern, un projecte compartit (2007), un llibre molt útil que és una síntesi de la implantació de la immersió lingüística durant els anys de govern del president Jordi Pujol. Arenas també va tocar el tema de la immigració quan tot just va començar a arribar una nova onada en el tombant de segle, i hi va reflexionar amb Les noves migracions: societat escola i llengua (2000). Alguns dels seus llibres es van traduir a l’anglès, al francès i a l’italià.

Altres aspectes que també va tractar en els seus llibres van ser la pedagogia, la Val d’Aran i la divulgació de l’aranès (Aran, ua escòla entà un poble, del 2001) i la investigació sobre l’origen català de Cristòfol Colom (A la recerca d’una història amagada. Colom, Catalunya i la Descoberta, del 1992)

Era un conferenciant recurrent en el món de l’ensenyament i de la cultura, i sovint tenia requesta entre els mitjans de comunicació per ser entrevistat i donar la seva visió a la situació de la llengua o el seu contrapunt davant de sentències judicials adverses. Va escriure unes quantes desenes d’articles sobre les temàtiques esmentades a les revistes Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, Catalònia, Estudis Romànics, Revista Catalana de Pedagogia, Revista de Llengua i Dret i Treballs de sociolingüística catalana, entre d’altres.

Home actiu, va participar en moltes institucions i entitats: vocal de la junta directiva d’Òmnium Cultural (1976 – 1979 i 1991 – vers 1995), fundador el 1989 i primer president del Centre d’Estudis Colombins (1991 – 2008 i 2012 – 2013, any de la seva dissolució), rector de la Universitat Catalana d’Estiu (1995), president del Cercle per a la defensa i difusió de la llengua i la cultura catalanes, president d’Enllaç de Germanor amb l’Alguer, president d’Amics de la ciutat de Barcelona i vice – president de l’Institut Europeu de Programes d’Immersió, creat el 1991. També va ser membre del grup Koiné, constituït el 2014, el qual va impulsar un controvertit manifest, grup que va donar peu a la creació de l’associació Llengua i República, de la qual Arenas va ser el president.

Va esdevenir un home clau com a activista per difondre l’alguerès a la ciutat sarda, i per això va ajudar a la creació d’Òmnium Cultural de l’Alguer el 1993. El seu amic i deixeble Andreu Bosch i Rodoreda ho explicava molt bé i amb detall en aquest diari el passat 27 – 12 – 2025. Fins i tot va col·laborar en una associació que defensava l’ensenyament del bretó i va arribar a ser membre corresponent de l’Institute Culturel Breton de Rennes (1983), i posteriorment membre d’honor.

Merescudament, el currículum de premis i reconeixements que va rebre al llarg de la seva vida és molt extens: guardó d’Honor Pentecosta (1991), del País Valencià; Creu de Sant Jordi (2003); Medalla del Mèrit de l’Académie de Montpellier (2004); Premi 26 de novembre de Normalització Lingüística (2005), de la Franja de Ponent; Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla (2011); Premio di Benemerenza Giuseppe Toniolo della cultura e delle tradizione popolare locali (2019) de la Universitat Catòlica de Milà; V Premi Salvador Cabré (2012) a la difusió de la llengua catalana a Santa Coloma de Gramenet, del Centre de Normalització Lingüística d’aquella ciutat; Premi Especial del Jurat Martí Gasull i Roig (2022) de la Plataforma per la Llengua i Medalla d’or del Parlament de Catalunya (2022). A més, els darrers anys va ser homenatjat per l’Ajuntament de Premià de Mar (2023) i per Òmnium Maresme (2024).

També va ser membre fundador de la Societat Catalana de Pedagogia (1982), membre del Comitè organitzador dels Premis Baldiri Reixac de la Fundació Lluís Carulla (1982) – n’acabaria essent el president – i membre honorífic de la Mesa da Normalización Lingüística de Santiago de Compostela (1991). També va formar part de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), entre d’altres entitats.

Aquest mestre de català en la clandestinitat sempre va estar al peu del canó. En jubilar – se, i després de treballar gairebé trenta anys a la Generalitat de Catalunya, els seus companys del SEDEC li van dedicar la Miscel·lània a Joaquim Arenas i Sampera (2003), en què 31 persones li van reconèixer l’excel·lent feina feta, entre les quals l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i el president del Parlament Joan Rigol. És de justícia que valorem altament la tasca que Joaquim Arenas, home clau del nostre país, va dur a terme durant decennis i que li agraïm el seu compromís amb la llengua catalana.