Els primers dies de l’any són els més desvalguts del calendari, no sabem on agafar – nos una vegada digerit l’embafament de bons propòsits i bons aliments. Ignorem si seran dies prou eixerits per dur – nos a escenaris més prometedors o si tan sols ens oferixen el prolegomen d’una anyada més catastròfica encara. Avui fa exactament un any durant els primers compassos de l’any acabat d’estrenar ensopegàvem en velles pedres cantelludes: “Topall estatal del 2,2 per cent dels lloguers”, proclamàvem a la nostra portada. Al cap d’un any el que no té topall és la nostra paciència davant l’emergència d’habitatge i el desvergonyiment de governants, immobiliàries i tenidors. Quin substantiu més ben trobat: tenidors vol dir que tenen. I deu voler dir també que la resta no té res. Contundents dades les difoses en el dia d’ahir per Càritas: el 38% dels catalans que treballen es troben en situació de precarietat tot i cobrar una nòmina, i el 13% de la població cau en la pobresa extrema quan paga el lloguer. Als manaires els fa mandra incloure – ho de ple en el debat públic perquè no els interessa o perquè no interessa que els interessi, però el tema, tossut, lidera amb raó la llista de preocupacions ciutadanes. Un altre debat que, com el de la immigració, deixaran córrer fins que alguna formació d’afuada demagògia se’l faci seu davant els nassos. No deixem apaivagar, però, debats vigents, el president d’Òmnium cultural, Xavier Antich, ho reclamava ahir en el seu missatge institucional: cal que els partits tornin a defensar l’escola en català.

Si fa o no fa som allà mateix, sense brúixola salvadora però encerclats de bruixots amb afany d’entabanar – nos perquè els seguim el joc. “Canvi de cicle”, “Final d’etapa”, “Col·lapse del règim” són algunes de les profecies apocalíptiques que ens paren a taula, ara que estem desparant els ornaments de la treva festera. I la paraula que més ens intenten embocar – nos com si fóssim ànecs –sobretot muts– és polarització. “L’any de la polarització”, “Més polaritzats que mai” són llufes que hem vist penjades dels diaris, els digitals i els digiquals en aquest tombant d’any. Com si polaritzar – nos quan parlem de política no fos redundant, fins i tot saludable. La confrontació d’idees és precisament l’aorta que assegura el bombeig democràtic. Sense debat d’idees no n’hi ha de noves. Això, és clar, és el que no li convé al bipartidisme agònic.

Però és entretingut, també instructiu, veure els polítics professionals fent rèpliques i contrarèpliques al Parlament –la paraula també ho és, de redundant, en si mateixa–. Altra cosa és la crispació, si volem ser rigorosos. Aquesta sí que l’hem de defugir a l’àgora política de la mateixa manera que de mica en mica hem après a foragitar – la de les sobretaules d’aquestes dates assenyalades per arribar vius a les postres. Que no ens volen despolaritzats, que ens volen despolititzats! Polaritzem – nos, doncs, per defensar l’escola en català.

I seguim també el far de la polarització que ara representa el flamant alcalde de Nova York. Zohran Mamdani no pot estar més polaritzat en relació al trumpisme ianqui i mundial, n’és el pol oposat, la cara d’aquesta creu, la llum al final del túnel de l’estació soterrada del metro on ha jurat el càrrec. Polaritzem – nos igualment al seu costat i de les seves idees universals.