Esperen expectants, com voltors que gaudeixen observant el moment final de la seva presa. Estan convençuts que la seva predicció no els fallarà, així que uns minuts abans de saber – se la notícia ja carreguen les armes amb totes les bales xenòfobes que han anat acumulant. Aquest any, però, un tal Ander els ha arruïnat els plans. Decepció a la sala. No és exactament el nom i el perfil que ells voldrien, però almenys comparteix color de pell. L’Ander encara no ho sap, però és un nen que de moment té la sort de cara, sobretot perquè no arribarà el dia que, ni que sigui per descuit, descobrirà com el seu naixement va anar acompanyat d’una muntanya de comentaris detestables. Els atacants, però, no es rendeixen de bon començament. Massa hores amb el vòmit acumulat a les cordes vocals per fer marxa enrere. No satisfets amb el descobriment, i atès que perseguir noms d’origen estranger entre els primers nadons de cada any s’ha convertit per a alguns en esport nacional, encara han d’anar a buscar el primer nadó per demarcacions, o per regions sanitàries, o per comunitats de veïns si s’escau, fins a poder defecar el seu racisme. Criatures que quan encara no havien tingut temps d’amorrar – se a la teta de la mare ja tenien a sobre un escamot de malparits. La sort de l’Ander, enguany, no l’han tingut ni en Chen, ni en Nadir, ni l’Eiden David, ni tants altres. Tots ells ja han estat declarats culpables de l’extinció de la raça catalana, si és que no han estat assenyalats com els futurs delinqüents a témer. Comencen a transitar per la vida des de dalt d’una muntanya russa per culpa de gent que explota la retòrica racista i que pot escopir aversió fins i tot contra nadons. Als nous catalans, us digueu com us digueu, us desitjo que la vida us allunyi de tots ells. I si pot ser, que també ens els situï a anys llum de la majoria de mortals.