Dues de les teories més brillants que ens han engargallat aquest primer quart de segle són incompatibles. L’una, que els anys del procés ens han empobrit perquè ens hem distret amb la política i no hem fet gestió. L’altra, que, gràcies a la immigració, el dia de demà cobrarem les pensions que tenim pagades des d’abans – d’ahir. Combinats els dos plantejaments, és més tortura psicològica que la policia al llit de la qual escrivia ahir. Més enllà dels parers i els relats interessats, aquests dies hem tingut constància empírica d’una situació coneguda sobradament. En un quart de segle (2000 – 2025) el creixement demogràfic de Catalunya ha liderat l’europeu bo i que l’índex de natalitat va a la baixa. És la immigració, amics, que, com ja se sap, va cap als països pobres i que s’empobreixen, que és on la gent ha trobat històricament oportunitats per viure i créixer. Com més pobres som, mes immigració ve i vindrà. L’independentisme ens havia d’arruïnar i només el procés (formular obertament el desig d’independència) ja ens va empobrir, segons ens han repetit i ens han volgut fer empassar amb estadístiques autofabricades. Per això les dades de la immigració a Catalunya d’aquest primer quart de segle són tan brutals. Un 7% més de creixement que a Espanya i un 20% més que a Europa. On voleu que vagin els que marxen de la pobresa si no amb uns altres pobres? Pobresa crida pobresa! Sempre s’ha sabut! Bon any nou!