El catedràtic gallec de la Universitat de Santiago de Compostel·la Roberto L. Blanco Valdés resumeix l’evolució del sistema de partits espanyol des de les segones eleccions estatals del 1982 –les del triomf del PSOE de Felipe González i l’extinció de la UCD d’Adolfo Suárez, que va caure des dels 168 escons del 15 de juny del 1977 a només 11– fins a l’actualitat amb un enunciat rodó: “Del bipartidisme imperfecte a la perfecta ingovernabilitat.” Del 1982 al 2015, la suma dels escons del PSOE i el PP ha oscil·lat des dels 321 del 2008 (el 90% dels 350 escons que constitueixen l’hemicicle del Congrés) fins a un interval d’entre el 84% i el 88% en les eleccions del 1982, el 1993 i el 2000, o d’entre el 77% i el 82% en les eleccions del 1986, el 1989, el 1996 i el 2011. El que semblava un consens indestructible, però, es va esmicolar el 2015 a partir de la irrupció de Podem i de Ciutadans, i la suma del PSOE i el PP que mesurava la salut del bipartidisme va tocar el seu sòl –amb només 189 escons entre els dos partits– en les eleccions del 28 d’abril del 2019, aquelles en què el cap de llista de Cs, el català Albert Rivera, va arribar a somiar el sorpasso al PP com a partit alfa de la dreta espanyola. El bipartidisme compleix aquest 2025 una dècada de la seva defunció, i la consolidació de Vox com a tercera força en auge ha propiciat que, en l’actual quinzena legislatura al Congrés sorgit de les eleccions del juliol del 2023, el PP i el PSOE només sumin 258 diputats, el 64% de l’hemicicle i 63 diputats menys que el sostre del 2008.

El record del bipartidisme no només s’ha evaporat, sinó que el seu espantall és un motor electoral en l’estratègia de la ultradreta de Vox. “El PSOE i el PP són uns estafadors, perquè fan veure que discuteixen a Espanya però després pacten el mateix a Brussel·les”, etzibava el líder de Vox, Santiago Abascal, en el míting de tancament de la campanya de les autonòmiques a Extremadura, en què la ultradreta ha multiplicat per més de dos la representació i ha esdevingut la segona força, per sobre del PSOE en una ciutat com Badajoz.

Si bé al Congrés actual hi tenen representació onze partits, el 2019 es va viure un rècord amb dinou partits amb veu a l’hemicicle. Un dels polítics que han viscut el bipartidisme i que ara breguen de prop amb la nova complexitat sorgida de la seva extinció, el socialista madrileny i secretari d’estat de Relacions amb les Corts, Rafael Simancas, alerta dels miratges de l’oportunisme: “Quan els governs disposen de majories parlamentàries consolidades, aleshores es parla de corró. Quan la voluntat popular promou Parlaments més plurals i governs en minoria, aleshores es critica la inestabilitat i el desgovern. Els adversaris de la democràcia sempre troben arguments deslegitimadors.”