El Tribunal Suprem (TS) ha forçat el Govern espanyol a acollir els menors sol·licitants d’asil en centres de la seva titularitat. Aquesta decisió topa amb la reforma legal impulsada per l’ Executiu per ressituar en les diferents comunitats autònomes menors arribats irregularment a territori espanyol, majoritàriament a les Canàries, Ceuta o Melilla.

El TS, que ha atès un recurs presentat per la Comunitat de Madrid, diu que ha de ser el Govern central el que assumeixi l’acollida de nens i adolescents sense empara familiar que sol·licitin protecció internacional. El que de fet obre la via perquè les autonomies demanin a l’ Estat, i concretament al Ministeri d’ Inclusió, Seguretat Social i Migracions, que es faci càrrec d’aquests nouvinguts. L’únic atenuant per a aquesta decisió és la declaració de contingència migratòria, que afecta per exemple Mali, país del qual procedeix ara la majoria de joves migrants, i que permet una distribució obligatòria entre comunitats.

Anant d’aquest cas particular a una panoràmica general, és pertinent recordar que la qüestió migratòria és un dels temes centrals en el debat polític de nombrosos països. Ho és als EUA, on el president Trump ha impulsat accions com la construcció d’un mur per se­parar el seu país de Mèxic, o les deportacions aleatòries d’immigrants. Ho és a Espanya, on les forces ultradretanes solen associar els immigrants amb la delinqüència i de vegades exhibeixen islamofòbia sense embuts. S’ha vist recentment en les eleccions d’Extremadura, on Vox va doblar el resultat anterior després d’alertar contra la immigració massiva, tot i que l’esmentada comunitat autònoma és, entre totes les espanyoles, la que té un percentatge de migrants més baix. S’ha vist també a Badalona, on l’alcalde va presentar com un centre mafiós l’assentament on residien persones de tota condició, incloent – hi immigrants regularitzats i amb feina però sense prou recursos per pagar – se un lloguer.

A aquesta caracterització dels immigrants com a font de problemes es poden oposar algunes xifres i consideracions. Entre elles, les de l’ Institut Nacional d’Estadística, que documenta el creixement constant de la població espanyola, pròxima ja als 50 milions –49.500.000–, havent guanyat dos milions els últims tres anys. O les del Consell Econòmic i Social, que indiquen que els propers deu anys Espanya necessitarà incorporar al mercat laboral 2,4 milions de persones. O que vuit de cada deu arribats a Espanya des del 2000 s’han integrat en l’esmentat mercat. O que un de cada cinc residents a Espanya és ara mateix d’origen migrant. O que el nombre d’immigrants amb feina a Espanya ascendeix a 3,1 milions de persones –un milió més que set anys enrere–, el 43% de les quals són dones. O que tres de cada quatre nous llocs de feina creats del 2019 ençà estan ocupats per persones migrants. O que el volum de la immigració irregular ha caigut en aquest any 2025 a Espanya a la meitat de la registrada els dos anys anteriors.

Aquesta darrera dada afecta especialment les Canàries, comunitat que, per la proximitat al continent africà, ha tingut un paper protagonista en la crisi migratòria, i que està relacionada amb la decisió del TS que motiva aquestes línies. També allà la immigració irregular s’ha reduït l’any que ara acaba. El nombre de pasteres arribades a les seves costes ha descendit a 259 (el 2024 van ser 643) i les entrades han caigut un 59,9%.

Estem, doncs, davant un flux variable, però que amb les polítiques adequades es pot gestionar amb algunes possibilitats d’èxit, per més que el desig d’una vida millor que mou els migrants de països poc desenvolupats sigui tan legítim com difícil de contenir. Aquestes polítiques adequades es poden aplicar en diferents nivells i formats. Per exemple, amb un pacte d’Estat per la convivència, que garanteixi la coherència de les ­po­lítiques migratòries i les sostregui als vaivens de l’alternança en el poder. També amb una coordinació entre les institu­cions estatals, autonòmiques i locals més gran i més solidària. O amb l’ampliació fins on calgui del nombre de països amb els quals s’han regulat les contractacions en llocs d’origen per a treballadors amb cicles temporals. O millorant la integració social tant de les dones com dels joves migrants. I, sempre, pel convenciment, avalat per xifres com les ja apuntades aquí, que la immigració degudament regulada genera pros­peritat.